elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Darrerament he sentit a algú dir amb tota la tranquil·litat del món que “les vacances estan sobrevalorades”. I jo penso: depèn, no? Depèn d’on vagis, o amb qui. Hi ha qui somia pujar a un avió i no pot, i hi ha qui puja a un vaixell amb qui no hauria ni de compartir un banc del parc. Tot és qüestió de perspectiva, com a les fotos. I és que una mala companyia en una foto pot arribar a perseguir-te tota la vida.
Però les vacances tenen sempre valor en funció de quant les necessites. Potser qui diu aquestes coses és de currar poc i li sobren. No ho descarto. Però no és el meu cas: per mi, les vacances són una fita necessària.
I pensant-hi, vaig arribar a la conclusió que potser no és que les vacances estiguin sobrevalorades, sinó que hi ha moments del calendari que no estan ben pensats. Vaig decidir fer repàs i marcar amb retolador vermell els pitjors de tots.
Tinc una teoria.
El pitjor mes és febrer. El mes més curt, sí, i el més malparit també. No arriba als trenta dies, però cada quatre anys encara et cola un laborable extra. Arribes sec després de la costa de gener, falta moltíssim per a la propera paga extra i la darrera et va durar un sospir. Fa un fred que pela i no hi ha ni un sol festiu que et tregui del pou. I com que en aquest país fem allò de canviar l’hora, al febrer toca que sigui negra nit quan encara estàs paint el berenar. Tot malament.
Accèssit especial per l’agost. Concretament, si parlem de mesos per fer vacances: tot està més car, les platges plenes a rebentar i els mosquits treballant a jornada completa. Te’n vas buscant descans i tornes necessitant unes altres vacances. Només ens agrada perquè és quan coincideixes amb les vacances de la família. Però de ben segur que ara mateix la meitat dels que llegeixen això just han pensat el contrari, oi?
El pitjor dia de l’any és el 7 de gener. Més enllà d’aniversaris i efemèrides diverses que haig de descartar per ser just, ho tinc clar: vens de l’últim festiu de Nadal i t’encares a gairebé tres mesos seguits sense ni un respir al calendari. Si Setmana Santa cau a l’abril, tens per endavant quasi 100 dies sense un trist pont. I això es fa llarg, molt llarg.
I, pel que fa a la setmana, no hi ha un dia més dolent que el dimarts. El dilluns té mala fama i una excusa: és l’inici de la setmana laboral, i això ja li dóna motius més que suficients per ser un drama. I no li falta raó. Jo, que vinc de treballar molts anys a l’hostelería, sé que això dels “feiners” i “festius” és ciència-ficció… però per a qui té un calendari normal, sí, el dilluns és dolent. Ara bé, el dilluns t’avisa: saps que és allà, mirant-te des de la cantonada del calendari, esperant-te al principi de cada setmana.
El dimarts no. El dimarts és traïdor. Quan sona el despertador et cau a sobre la realitat: és igual de dur que el dilluns, o més, però sense relat. Ja arribes cansat perquè ahir ja vas treballar, portes dos matins de despertador i la son acumulada comença a pesar, i encara queda un desert fins arribar al divendres. Maleït dimarts: ets com el dilluns, però ataques per l’esquena. No tens vergonya.
Ara bé, aquests dies i mesos tan dolents també tenen una utilitat: fan que els bons tinguin més gust. Que un divendres sembli un regal, que el setembre es visqui com un retorn valuós i que quan arribin les vacances les assaboreixis com si fossin or pur. No, senyor que diu aquestes coses: les vacances no estàn sobrevalorades. Potser és vostè qui no se les guanya.
Així que, veí o veïna de Sant Quirze, tú que sí les valores, si encara estàs de vacances: espreme-les. Si ja has tornat: respira, que queda menys per a la Festa Major de Sant Quirze. I si encara no t’has marxat… paciència, que tot arriba. Perquè si la vida són quatre dies, assegura’t que almenys tres valguin la pena, i que cap d’ells caigui en dimarts.
Ens veiem aviat a la Festa Major. Fins llavors, bones vacances (o no) a tothom!
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 11 d’agost de 2025
