La dona i la immigració

No hi ha una veritable política immigratòria, ni a Catalunya, ni a Espanya. Només es fan pedaços amb respostes reactives i fragmentàries. Probablement l’anunciada regularització sigui necessària, però no deixa de ser la constatació d’un fracàs. Mai s’haurien de resoldre els errors passats amb solucions obligades de futur. I més si comportaran nous problemes i tensions amb el reagrupament familiar. És un debat de moltes facetes, tan econòmiques, com socials, però especialment ètiques. El dret individual a moure’s i viure la pròpia vida, no hauria d’estar confrontada a les lleis i al sistema social del país d’acollida. Tampoc s’hauria de plantejar el problema basant-se en les necessitats de creixement econòmic, els índexs de natalitat, la geopolítica, o en el nombre dels que arriben de manera legal o il·legal, sinó entenent que els moviments migratoris han estat arreu una constant a través dels segles. I les millors solucions s’han aconseguit quan els que arriben s’integren plenament a la societat.

Tampoc no s’hauria de defensar que la nostra cultura ha de prevaldre, limitant les dels que venen. Estem en una societat plural i gens homogènia i el debat no s’hauria de plantejar des del racisme, ni tampoc des la covardia de deixar allargar els temes fins que s’enverinen. El rebuig i la confrontació cristal·litzen amb les imposicions, o amb les afirmacions grupals fent barricades de resistència. Les discussions filosòfiques, teològiques o històriques, amb debats sobre fonaments bíblics, evangèlics o de l’Alcorà, no haurien d’enterbolir la convivència d’una Europa que vol garantir la llibertat de pensament i la igualtat social. Tampoc les vestimentes i hàbits alimentaris haurien de condicionar la cultura i la llengua del país d’acollida. La diversitat cultural sempre enriqueix, mentre és respectuosa.

El dret individual a moure’s i viure la pròpia vida, no hauria d’estar confrontada a les lleis i al sistema social del país d’acollida.

L’educació és un pilar en el procés d’integració. A les escoles conviuen una munió de nacionalitats, idiomes i infants amb coneixements diferents per l’edat que correspondria a cada classe. Un problema enorme que només es pot superar des de la generositat. Però lamentablement massa sovint les discussions es queden en la llengua que parlen, en el que es menja en els àpats escolars, en si porten mocador, si poden fer esports, aprendre a nedar… i perviuen, la marginació, les formes identitàries de resistència que es van covant en cercles sectaris, fins convertir-se en la intransigència de posicionaments personals i grupals.

I quan s’acaba l’escola, la integració generalment no s’ha acomplert. I una de les divisions que més dificultats porten a la convivència és el paper de la dona. Aquí s’ha estat lluitant durant anys per eliminar les diferències de gènere on s’han dedicant molts recursos econòmics i socials. I això no es compatible amb que massa joves encara estan forçades per tradicions que les  obliguen a acceptar decisions i normes de convivència allunyades de la igualtat que vol aquesta societat que vindica amb coratge el principi de la llibertat i el compromís de mantenir els valors democràtics. Que s’empara en la fraternitat, la coherència, l’escolta, el diàleg i en enraonar obertament amb els altres. No va de covardia, ni d’oportunisme polític. Va de defensa de formes socials que s’han anat arrelant en una terra de pas, com la nostra, i que només haurien d’evolucionar avançant per camins de respecte i sense posar en risc les fites ja assolides.

Pia Prat Jorba