elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
La trajectòria de Gara Roda Cendra és un viatge fascinant que uneix l’arrelament local amb una ambició artística global. Tot i que avui es consolida com la directora escènica del fenomen musical Ànima al Teatre Tívoli, el seu camí va començar a caminar a Sant Quirze del Vallès. Va ser a les aules i al pati de l’escola El Turonet on la Gara ja començava a “apuntar maneres”, unes inquietuds artístiques que de seguida van trobar aixopluc a l’entitat Rialles. Allà va despertar una vocació imparable a través de produccions com Colors Bells o El Petit Príncep, on la seva interpretació de la Rosa feia preveure un futur brillant.
Curiosament, el seu èxit ha fet que moltes publicacions la vulguin “batejar” com a sabadellenca. Si bé és cert que va viure a la ciutat veïna dels 15 als 18 anys —una etapa vital de creixement—, les seves arrels són purament quirzenques. Aquest intent d’apropiació per part de Sabadell no és més que una mostra de l’enveja sana que desperta un talent que qualsevol palmarès artístic voldria fitxar.
Però més enllà de les disputes geogràfiques, la Gara ha forjat la seva mestria amb una formació internacional i una experiència de quilòmetre zero. Va estudiar a la prestigiosa American Academy of Dramatic Arts de Nova York, on va absorbir el rigor de Broadway, però també ha trepitjat fort els escenaris de casa nostra en grans produccions com Sister Act o Golfus de Roma. Aquesta combinació entre la tècnica nord-americana i l’ofici après a les taules catalanes és el que fa que la seva visió sigui única.
Aquesta versatilitat l’ha portada a viure un 2026 de vertigen. Al Teatre Tívoli (al carrer Casp) lidera l’èxit d’Ànima, però la seva creativitat no s’atura en el musical. El pròxim 6 de maig, la Gara fa el salt al teatre de text contemporani amb l’estrena d’El Firmament, de Lucy Kirkwood, a la Sala Petita del TNC.
L’evolució de Gara Roda Cendra és constant i coherent. Des dels primers assajos al Turonet i Rialles fins a conquerir la cartellera de Barcelona, la seva carrera és la prova que el talent pot conquerir el món. El seu cor i la seva ànima i mai més ben dit , sempre pertanyeran a l’escenari on tot va començar.
Ens endinsem en l’univers d’una artista que ens ensenya que, de vegades, per veure-hi clar, cal tancar els ulls i disparar amb el cor
1-Si tanques els ulls i penses en aquella nena que feia de Rosa a El Petit Príncep, què creus que diria ella si et veiés avui dirigint al Tívoli?
“Doncs, la Gara fliparia de la trajectòria que he tingut, la veritat. En part, també t’he de dir que ho tenia molt clar, que ho aconseguiria d’una manera o altra. Sempre hi ha dubtes, sempre hi han pors, però sempre ha sigut l’única opció per mi.
No ho sé, ja va ser de més gran que em vaig plantejar, que potser no passava. Però de petita era claríssim, ho veia claríssim. Llavors crec que se sorprendria del fet que estigués dirigint, perquè la Gara de petita volia ser tribut de teatres,si o si o sigui que el fet d’estar dirigint, tant el Tivoli com el Teatre Nacional de Catalunya crec que fins i tot la Gara d’adolescent i la Gara de 20 i pocs tampoc ho podria haver imaginat mai a la vida.
Però crec que estaria molt orgullosa.”
2-El Tívoli és un teatre amb molta història i una platea imponent. Què sents quan et col·loques al final de la sala, a les fosques, i sents la reacció del públic en un número clau d’Ànima?
“Doncs una emoció profunda ja em passava al Nacional. Amb el Nacional vaig veure quasi totes les funcions i sempre em posava allà al final. I la veritat és que veure com reaccionen, com se sorprenen, com riuen, és una sensació espectacular.
Després passi el que passi, es venguin o no es venen entrades, la crítica sigui millor o pitjor. Si la reacció del públic és la que tu t’havies imaginat, o fins i tot et sorprèn, de vegades, cap a positiu, evidentment, però reaccionen i estan actius i viatgen amb tu. És un regal, perquè vol dir que poc o molt has fet les coses bé i que el que tu tenies al cap funciona i emociona.
Poder fer viatjar a la gent sense moure’s de la butaca és un privilegi. I sobretot perquè jo, com a espectadora, ho agraeixo molt quan em fan viatjar. Llavors, com que sé el que se sent, quan ho veig en els altres és un èxit, és una sensació d’anar pel bon camí, és com una confirmació.
Em sento molt afortunada, la veritat, quan la gent riu i la gent viatja.”
3-Vas estudiar a l’American Academy of Dramatic Arts. Quina és la lliçó més dura (o la més valuosa) que et vas endur de Nova York i que apliques cada dia a la teva feina de direcció?
“La lliçó més dura o més valuosa, n’hi ha en diverses. Una és que no es poden idealitzar les coses, perquè jo tenia molt, molt, molt idealitzat, i ha sigut espectacular, però de manera molt diferent a la que jo m’esperava. L’Amèrican Academy no era un súmmum de saviesa com jo potser esperava.
I va ser una lliçó molt gran, el fet que no només per estar allà, o només per tenir una tradició diferent… Bé, no és tan diferent. Que se’t caiguin una mica als mites, va bé. I alhora, el fet de poder veure tant teatre, tan diferent i estar en un lloc on tothom és tan apassionat, i jo crec que aquesta és la lliçó més gran que m’emporto, que ser apassionat, està bé.
Que aquí, de vegades, som una mica desencantats, i de vegades sembla que estar emocionat, i està content, i està feliç, …. i això, apassionat, sigui com una cosa que et rebaixa. I, en canvi, crec que el contrari, que t’agradi la teva feina i que tu passis bé i que siguis com una nena petita, crec que és un punt positiu. I això, crec que ho he après d’allà, que hi ha com una passió molt gran, desfermada, sense filtres, i això m’agrada molt.
Per altra banda, també una lliçó molt valuosa que he après dels americans és de vendre’m, perquè ells no són el millor país del món, i més o menys ho sabem tots, però encara ens ho creiem una mica. I aquesta cosa, ni per bé ni per malament, perquè crec que la primera persona que ha de confiar en mi mateixa, soc jo, i jo he de saber què tinc de bo, i també que tinc de dolent, però també que tinc de bo, i saber vendre, que tinc bo, i saber fer-ho servir, i si sobretot s’hi agrada, clar. Són diverses lliçons”
4-Tens Ànima triomfant al Tívoli i el 6 de maig estrenes El Firmament al TNC. Com es gestiona emocionalment i creativa dirigir un gran musical i, simultàniament, una obra de text contemporani de Lucy Kirkwood?
“Com es gestiona? Doncs amb molt poques hores de son. Per sort, m’han coincidit molt poc les dues obres. I he pogut fer una cosa darrere l’altra, tot i que evidentment s’han encavalcat reunions i s’han encavalcat projectes, però he tingut molt clars els “timings” de cada cosa i per tant he pogut dedicar l’ànima, valga la redundància, a tot, diguem.
No ho sé, es gestiona amb una mica de tristesa, perquè a mi m’agrada molt estar a les funcions . Tristesa per no poder estar a Ànima tant com m’agradaria, però alhora jo crec que ningú en la meva posició podria estar queixant-se de res perquè és pel que he lluitat i el que he somiat durant molts anys.
Dirigir una obra de text que és un musical tampoc és diferent conforme a l’organització, perquè en un musical hi ha més departaments i comparteixes una mica la responsabilitat amb el departament musical, la coreografia… Llavors vulguis o no, tens més responsabilitat per unes coses, però també comparteixes molt més.
El Músical Ànima és un equip creatiu i al final som tres codirectors, vull dir que hi ha hagut molt més temps de parlar, de negociació, de creació col·lectiva i en canvi, a El Firmament, tot i que també confio molt en el meu equip i fem moltes reunions i parlem molt, però ha sigut un viatge, un pelet més solitari. No ara els assajos, perquè són molts, moltes, però som tot dones, però sí que el procés ha anat més al meu cap, i això conforma també més inseguretat de vegades, perquè amb Ànima, si hi havia una bona idea i te la ratificava molta gent, perquè cap idea anava… jo no ho triava tot, sempre s’havia de compartir i s’havia de consensuar.
I en canvi, ara amb El Firmament sí que vaig una mica, porto més la veu cantant, llavors jo crec que aquesta és la diferència més gran, que un és una codirecció i l’altre és una direcció en solitari, tot i que tinc la meva adjunta de direcció, Laia Albert, que és meravellosa, però bé, més inseguretat, i també una mica una sensació, com que jo m’he dedicat més al musical, a la vida, una mica una sensació d’estar… Més síndrome d’impostora, potser, però alhora em conec tant al text i me l’he treballat tant, he fet una feina molt gran prèvia, que mai és suficient, però també m’ho estic passant molt bé i tinc un equip que m’ho està posant molt fàcil i on no arribo jo, hi arriben elles, i per tant no sé, agraïda, es gestiona agraïda.”
5-Si haguessis de triar un objecte que simbolitzi la teva carrera fins avui, quin seria? (Una entrada, una partitura, la rosa del Petit Príncep…?)
“Ostres, un objecte. Doncs mira, crec que triaria la jaqueta de meva àvia. Una jaqueta que la meva tieta va restaurar i em va donar.
Una jaqueta lila, que de fet no he portat mai, perquè sempre em sembla massa atrevida, perquè la meva àvia era molt atrevida. I per mi simbolitza el camí, el camí que molta gent, moltes dones sobretot, han fet abans que jo i que no han pogut acabar o no han arribat fins a un punt del camí. I per tant a mi em toca continuar-lo.
Per tant aquest abric per mi simbolitza el llegat que m’han deixat i per tant el permís una mica i l’ànim de tirar-lo endavant i caminar una mica més lluny per la pròxima generació.”
6-Finalment, per a tots aquells nens i nenes que avui estan fent teatre a les escoles com El Turonet o a entitats com Rialles: quin consell els donaries per no perdre mai aquesta “ànima” artística?
“El consell que donaria és passeu-vos-ho bé.!!, gaudiu molt i confieu en el vostre instint. Perquè si us agrada molt no deixeu que us diguin que és molt difícil o que…No ho sé, sí, és molt difícil, però jo crec que també viure fent una cosa que no t’apassiona també deu ser molt difícil.
Per tant, si realment us mou, endavant, es pot. I si no us mou tant com per dedicar-vos-hi, teniu tot el dret a fer teatre per passar-vos-ho bé perquè el teatre omple l’ànima. I s’ha de fer, i jo soc molt fan de la gent que fa teatre amateur, perquè també és necessari, no tothom s’hi ha de dedicar.
I és com llegir i ser bibliotecària o llegir i ser l’escriptor. Crec que hi cap tot al món i que per tant has de seguir els teus instints i passar-t’ho bé. Quan deixes de passar-t’ho bé és quan has de plantejar-te què està passant.”
