Prohibit trepitjar la gespa per Phil Connors

Fa uns quants anys, molts o pocs segons com es miri, hi havia places i jardins amb catifes de gespa d’un verd lluminós. Algú la cuidava, la tallava, la regava, l’adobava i també tenia cura d’uns cartells, de poca alçada, que deien: Prohibit trepitjar la gespa.

¿Per què no es pot trepitjar? Preguntava la mainada, i la resposta paterna era taxativa: perquè es fa malbé.

I els més espavilats, d’entre la canalla, es preguntaven que si no es podia trepitjar perquè es plantava? I com s’ho feia el jardiner per cuidar-la sense trepitjar-la? i… la dels camps de futbol, era especial?

A mesura que la gent sortia a l’estranger, el misteri de la gespa intrepitjable s’accentuava doncs arreu: Nova York, Londres, Paris, Berlin, Estocolm, Oslo… hi havia parcs, hi havia gespa, i la gent caminava pel damunt, s’estirava a terra, s’asseia i menjava, jugava a pilota, a bàdminton, amb el frisbee, feia tai-chi, ioga, gimnàstica i tombarelles i la gespa ho aguantava tot.

Que diferent és España, pensaven els que tenien la sort de viatjar, que te una gespa impracticable. Deu ser cosa del clima.

Aviat, però, es van adonar, i així ho comentaven a familiars i amics, que també ho escampaven arreu, que és que a España es prohibia tot i que la gespa no era una excepció. Els governs central, regional i municipal no deixaven trepitjar la gespa perquè la llibertat podia dur al llibertinatge.

A le dècades dels 70 i 80 i els joves fan cas omís de la prohibició i entren als parcs per reconquerir l’espai públic i és quan surt l’eslògan de: No trepitgis l’herba, fuma-te-la. Els parcs urbans, pocs, tot s’ha de dir, s’omplen de gent, de colors i de música de guitarra acústica. Son els anys de la contracultura.

Des de fa un cert temps, molt o poc segons es miri, el canvi climàtic provoca pics de sequera que no li van gens be a la gespa, que vol aigua a dojo, i per això ha anat desapareixen de jardins particulars i públics en benefici d’espècies autòctones i més sostenibles.

Els parcs segueixen verds però ves a saber quines son les plantes que hi creixen, doncs hi ha força barreja, però resulta agradable a la vista, no punxen quan hi seus, i es pot trepitjar en total llibertat.

Ara que s’acosta la calor, no cal arribar a l’estiu per notar-la, és bo que la gent (tan particulars com institucions) que s’apressarà a posar plantes, arbres i flors a jardins, patis i terrasses, tingui en compte on vivim, quin clima tenim i triïn allò que millor s’adapti al nostre clima i deixi les extravagàncies tropicals, doncs, això pel tròpic.

Tenint cura de la nostra pròpia biodiversitat també estem fent país.