Solucions a la corrupció?

Callahan Ruiz Crític parasitòleg

Prometeu va robar el foc als déus per donar-lo als humans. Però segur que, immediatament després, algun polític de l’Olimp li va preguntar: “I la llicència per portar foc, Prometeu? Has fet la licitació corresponent? No hi ha una UTE (Unió Temporal d’Empreses) de forjadors divins que pugui fer aquesta feina amb un preu més competitiu?”. I així va néixer la corrupció política. Des d’aleshores, aquesta, no ha parat d’evolucionar. Hem passat de subornar amb gallines a moure milions a paradisos fiscals amb noms tan poètics com “Illes Verges”, llocs on el sol sempre brilla i les preguntes no.I què és, doncs, un polític corrupte? Doncs l’home o la dona que, amb una mà sobre el cor, jura amor etern al bé públic, mentre amb l’altra mà se’l carrega fent l’egipci. Les seves armes són la hipocresia i la retòrica, amb les quals són capaços de transformar un robatori en una “optimització de recursos”, un “suborn” en una “donació per a la campanya” i una “malversació” en una “reorganització de les partides pressupostàries”. Són els Houdini de la comptabilitat.

Espanya, ha estat sempre un país de trilers, la qual cosa ha acabat convertint la corrupció política en un art, en una disciplina olímpica. La prova és que a cada cert temps, a cada nova legislatura, un nou escàndol sorgeix com un influencer després d’un patrocini. Hem vist de tots colors: des de sobres que viatgen en cotxes oficials fins a “comissions” per la venda d’accions que acaben en paradisos fiscals. Des de la compra de mascaretes durant la pandèmia amb preus inflats fins a contractes d’obres públiques que s’encareixen misteriosament un cop adjudicats. La imaginació dels nostres governants, en aquest sentit, supera a la dels guionistes del nostre cinema, cosa que tampoc és que sigui molt difícil, també és cert.

El més fascinant és la seva resiliència. Citen a declarar un exministre? Surt de la sala amb un somriure tot assegurant que ha estat un “malentès” o una “persecució política”. S’obre un judici per malversació declaren que eren uns “confiats”, que no sabien res i que la culpa era del seu “assessor”, o, en un gir magistral, que “no recorden” o que “no es reconeixen en gravacions policials”. A aquesta memòria selectiva cal sumar el paper d’una justícia lenta però implacable… de vegades. Els processos judicials s’eternitzen, els recursos s’encadenen, i quan finalment arriba una sentència, molts ja estan jubilats, el delicte ha prescrit, o, en el millor dels casos, estan escrivint unes memòries on expliquen la seva “veritat”.

La corrupció, a més de la pèrdua de diners públics, genera desconfiança en les institucions. Com podem creure en un sistema que és evident que beneficia només uns pocs? Això porta a l’apatia, a la desafecció política i a una sensació última d’impunitat dels corruptes i d’indefensió del ciutadà que és molt difícil de combatre.Els més optimistes aposten per la transparència, la independència judicial, el control ciutadà o l’educació per combatre-la, però el curiós del cas és que tot això és el que la mateixa classe política s’ha encarregat de destruir durant els darrers lustres. Solucions a la corrupció, doncs? Controlar l’accés a la vida política prohibint els partits com a sistema de representació ciutadana i exigint un mínim de formació a aquests representants seria un bon començament. O sigui, no, cap ni una.