Reclamacions compartides

Lourdes Cardona Ribes Periodista

Hem encetat el 2023 amb mobilitzacions en diversos sectors professionals: el col·lectiu sanitari, el docent, els taxistes… Tots tenen motius de pes per dir prou, per aturar la seva activitat i fer sentir les seves veus. Però, posats a escollir, si he de dir a quin d’aquests col·lectius comprenc millor sens dubte és el de la bata blanca (o els pijames de colors). Les seves queixes venen de lluny, fa anys que reclamen millores no només per a ells sinó per a tots nosaltres, els seus pacients. Però aquestes no arriben. Primer perquè la butxaca estava escurada i, més endavant, quan semblava que es començava a omplir i la situació podria començar a revertir, arriba la pitjor pandèmia en dècades i obliga els professionals a aparcar les seves reivindicacions i els polítics a centrar-se en gestionar, amb més o menys encert, aquest daltabaix imprevist.

Les condicions i mitjans amb els quals metges i infermeres haurien de treballar es tensarien encara més i es veurien abocats a afrontar, de ben segur, el repte professional més dur de la seva carrera. Els darrers tres anys, sobretot el període comprès entre el març de 2020 i el gener de 2022, foren summament durs per a tota la població. Les conseqüències de les experiències viscudes a causa del coronavirus són evidents en alguns de nosaltres més en altres menys. Cadascú de nosaltres tenim el nostre relat de com hem viscut aquests llargs mesos de confinaments i restriccions i, sovint, és més ple de mals que de bons records.

Aleshores, si per al gruix de la ciutadania ha estat complicat, imagineu-vos com ha estat per a totes aquelles persones encarregades de tenir cura de tots nosaltres: metges, infermeres, terapeutes de tota mena, zeladors, personal de la neteja dels centres sanitaris… totes aquelles persones que es topaven cara a cara amb el maleït virus no només mancats del coneixement que en tenim avui dia sinó dels recursos adequats perquè la lluita fos justa. Eren els herois anònims als quals aplaudíem cada vespre per mostrar-los el nostre reconeixement. Gest que entomaven agraïts tot recordant que el que necessitaven no era la nostra gratitud sinó més mitjans per atendre’ns en condicions.

Gairebé tres anys després, quan van decidir anar a la vaga, la situació era lluny de millorar. Ans al contrari. L’esgotament acumulat i les condicions que la pandèmia havia agreujat feien encara més difícil continuar endavant si res no canviava. I els metges es van plantar. Van fer dues jornades de vaga amb un seguiment altíssim que han aconseguit que el Departament de Salut, després de dos dies de reunions maratonianes per evitar una segona tanda d’aturades, s’avingués a convocar una taula de diàleg bilateral entre facultatius i departament i a impulsar “mesures urgents” per millorar les condicions laborals i els temps de consulta.

És important remarcar que “aquest mecanisme de diàleg permanent ha de permetre als facultatius incidir en les noves mesures per millorar el servei”, segons explicava el secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart. No es tracta simplement de negociar sous més dignes per al col·lectiu sanitari (que també) sinó de posar fil a l’agulla per millorar els temps i les condicions d’atenció als pacients, optimitzar agendes i estudiar les càrregues de treball dels professionals de la medicina. Es tracta de treballar perquè el sistema sanitari català tingui la robustesa que tenia abans de les retallades del 2010 i faci la feina més fàcil als facultatius.

Potser hi hagi qui cregui que els metges només vulguin treure rèdit de la situació; però al meu parer, les seves són reivindicacions que haurien de ser compartides per tots nosaltres i estan més que justificades. Malgrat tenir-ho gairebé tot en contra, infermers i metgesses han continuat tractant-nos amb la màxima professionalitat, han continuat escoltant-nos quan més espantats estem i han provat o ho han intentat amb totes les seves forces de curar els nostres cossos i ments malalts. Segur que, com en tots els col·lectius, hi ha excepcions però l’experiència em demostra que a Catalunya tenim excel·lents professionals de la salut. Els hem de cuidar si és que els volem conservar. I això passa per fer-los la feina més senzilla i pagar-los-la dignament. De moment, els nous pressupostos de la Generalitat preveuen consolidar el personal incorporat durant la pandèmia (4.370 persones), incrementar en 1.284 milions d’euros addicionals la partida per millorar l’atenció primària i reduir les llistes d’espera i augmentar en més de 30 milions la partida per a la salut mental. Veurem si les intencions es tradueixen en fets. El col·lectiu de bata blanca ho necessita. Tots ho necessitem.