elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Joan Casellas Artista
Poder-joder-morder són els mots que un projector de diapositives escampava per tota la sala en la instal·lació Far/lo que l’artista Ferran García Sevilla va presentar al Museu de Mataró l’any 1976: https://ferrangarciasevilla.cat/textos/02-76%282%29%20bo.pdf Trobareu l’explicació en castellà, un signe de feblesa en un moment feble (darreries de la dictadura) en què encara tot era possible… (1) però el text de Ferran García Sevilla és contundent quan parla del poder i els seus mecanismes de submissió, també amb relació a la llengua. La repressió de la llengua; la llengua, darrer reducte de la intimitat i la llibertat. Un cop violat aquest espai la presó és completa, per això totes les dictadures (i els governs centralistes són una mena de dictadura) s’esmercen tant a anorrear la llengua del conquerit.
Estem contrariats perquè no neixen “catalans de tota la vida” i no sabem com fer catalans els nouvinguts (o no volem?), cosa que sí vam fer amb èxit en les diferents onades migratòries organitzades per les dictadures espanyoles de Primo de Rivera i Franco. Les polítiques de “risc zero i d’ampliar la base a qualsevol preu” ens han fet idiotes-panxa-contents. També la religió car, per salvar “la nostra”( ben podrida), les hem abraçat institucionalment totes, de forma acrítica i tòxica; però un estat confessional no té futur democràtic possible; per exemple, Israel i Palestina, no cal ser expert en geopolítica per entendre-ho, el dret civil no té res a veure amb Déu. Dic Déu i hauria de dir les esglésies.(2)
Poder-joder-morder; de sobte uns treballadors catalans d’origen americà, que volen ser espanyols, m’exigeixen que els parli en la llengua de l’imperi. La dependenta d’una famosa bodega empordanesa va arribar a dir-me que la castigava en parlar-li en català… Em vaig quedar glaçat ( fins i tot, per un instant, avergonyit…). També tenim la contraria, com explicava amb tota claredat Rosario Palomino des de la plataforma “No em canviïs la llegua”(3). Hi ha una tendència molt acusada a canviar al castellà quan se’ns atansa una persona que identifiquem com a estrangera. Sota el suau vernís de fer-ho per educació, aquesta actitud ve provocada per un sentiment racista de no barrejar el nouvinguts amb els de “tota la vida”. Quina rucada!, no hi ha ètnia catalana, però sí que hi ha cultura catalana. També hi ha, és clar, les seqüeles transgeneracionals de les diferents dictadures espanyoles, que no debades van arribar a prohibir de parlar en català per telèfon.
Les seqüeles d’aquesta repressió són tan profundes que fins i tot els nostres herois-polítics-presos, davant l’ Audiència Nacional (tribunal anòmal, hereu del franquista TOP, Tribunal d’Ordre Públic), en el judici del procés van parlar en castellà, “para que nos entendamos todos” o perquè s’entengui bé qui mana… Ho van fer malgrat el dret que hi tenien i l’obligació de dita Audiència Nacional que , per mandat constitucional, ha de parlar totes les llegues de l’estat que protegeix, oí?
Poder-joder-morder! Ens hem d’empassar la cara dura d’aquets jutges tramposos que exigeixen un respecte que han perdut a base de retorçar les seves pròpies lleis, també la cara dura de la policia i altres poders de l’estat, que per ser-ho no poden al·legar delictes d’odi ni aquesta mena de discriminacions tipificades per protegir minories. Quan vaig fer el servei militar obligatori una falta punible era “mirar malament” un superior… Caram les reviscudes “mirades d’odi” del judici del procés! Sí, vaig molt enrere…però segur que tot això ha quedat enrere? Doncs encara diré més; no puc treure’m del cap quelcom que va passar l’any 2019: uns manifestants van abocar un munt de fems orgànics a les portes de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, els jutges van clamar respecte!. Poder-joder-morder, malgrat que era evident que no hi havia cap perill per a les persones ni les instal·lacions, van emetre una ordre clarament arbitrària i perillosa: custodiar amb presència permanent de Mossos d’Esquadra tots els jutjats del país, desplaçant els agents d’altres tasques de seguretat en un moment d’alarma terrorista en grau 4 sobre 5. Ara un d’aquests jutges ofesos, García Castellón, ha interposat una querella contra la diputada Ione Belarra per haver-li dit en seu parlamentària “corrupte”, i li demana 120.000 euros pel danys que aquesta acusació ha causat a la seva reputació, de fet ja molt malmesa per la forma arbitrària com ha conduït la seva darrera causa contra el procés… Bé, els seus col·legues ja ho han admès en tràmit d’urgència… Però què passa amb la immunitat política dels nostres representants?, poder-joder-moder.
Veig Serrat rebent el premi Princesa d’Astúries i sento pena, no tant per ell com per la historia. Potser van decidir de donar-li el premi a redós d’aquell concert a ca seva, quan algú del públic li exigí que parlés en castellà i ell hi accedí amb aquesta putrefacta bona voluntat de no ofendre un espectador i fastiguejar-ne milers, milers que no compten, doncs qui compta son els que concedeixen els premis d’Astúries o del que sigui, i aquí torno a Ferran García Sevilla, que va negar-se a exposar en una gran mostra al MNACRS (Museu Nacional de Arte Contemporáneo Reina Sofia, àvia de la dita princesa d’Astúries) a Madrid, amb motiu dels 40 anys de la “Constitución Española” precisament amb la instal·lació Far/lo poder-joder-morder!
(1) Franco va morir al llit amb tot el seu règim intacte, sols calia rentar-li la cara perquè Europa pogués acceptar el postfranquisme. Feia anys que es preparava aquest pas. L’oposició democràtica ho sabia, però el dilema entre ruptura o transició estava d’antuvi avortat per la violència institucional que planava llavors i plana encara avui.
(2) De fet, potser sí que hi té a veure, però és aquesta una qüestió de sociologia de la historia llarga d’encarar, que escapa a l’espai d’aquest article. En tot cas, avui Església i democràcia no casen.
(3) Rosario Palomino, a qui vaig tenir la sort de conèixer dins el Consell de la República, del qual va formar part en tant que membre de l’Assemblea de Representats, ha traspassat recentment víctima d’un càncer. El periodista Vicent Partal la glossa en aquest article https://www.vilaweb.cat/noticies/rosario-palomino/
