elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Callahan Ruiz Crític parasitòleg
Durant els darrers anys s’han normalitzat un seguit de cursos i discursos sobre l’educació sexual. I està molt bé, clar que sí, el fet d’aprendre i millorar el coneixement sobre un tema que, encara avui, a moltes llars, continua sent tant de tabú com parlar de la manca de vida intel·ligent a la política. El problema és quan, en paral·lel, es pretén demonitzar el porno. Doncs mirin, aquí no ho tinc tan clar. Precisament per això, fa uns anys, vaig decidir participar en un d’aquests cursos que imparteixen algunes associacions suposadament especialistes en educació sexual, una mena de formacions destinades a divulgar, actualitzar i reciclar coneixements, informació, vocabulari i (falsos) tòpics referents al sexe. I em vaig avorrir molt perquè, exceptuant un parell de conceptes que ja els hauria trobat a internet, no em van ensenyar res que no sabés i, a sobre, vaig sortir amb la fastigosa sensació que era un abusador en potencia i havia de demanar perdó pel fet de ser un home heterosexual que en el passat havia fonamentat part inicial del meu saber en la matèria, en les cintes VHS porno dels 70 i els 80. Suposo que és el preu a pagar per pertànyer a la (de)generació X.
Efectivament, educar en el sexe ha esdevingut, avui, una necessitat, per una banda, a causa de la sorollosa i creixent preeminència de les xarxes socials i Internet que, sense context, ho distorsionen tot, i per l’altra, per la irritant incapacitat de la majoria dels pares d’avui d’educar la seva prole com toca, ja no només en aquest tema tan controvertit, sinó en qualsevol altre àmbit de la societat. En aquest context de revifalla del puritanisme sexual, acusar el porno de totes actituds sexistes i aberrants que es produeixen en l’actualitat, era més que previsible. A més, amb l’excusa de protegir els nostres menors perquè no puguin accedir a la pornografia tan fàcilment, l’última gran pensada del govern és crear un carnet digital per identificar la gent que en consumeixi. La proposta, a banda d’evidenciar que qualsevol imbècil pot arribar a un govern, confirma la nul·la capacitat d’un gruix important de tutors responsables de la població infantil a configurar els aparells electrònics amb controls parentals o, encara més bàsic i fonamental, de controlar i educar la seva canalla en les normes d’ús de la tecnologia. I de la vida.
Davant d’aquesta situació de reajustament de consum sexual, vull trencar una llança en defensa del cinema porno i eròtic, sobretot per la seva funció educativa. Sí, he dit funció educativa, mal que pesi a molts xamans d’aquest nou ordre mundial de les bones maneres i manca de sentit comú, una funció educativa que sempre ha existit i que sempre ha exigit un acompanyament en sabers, límits i respecte vers l’altre, i sobretot molt de context i relativització. A aquestes altures del segle XXI, no hauríem d’estar parlant de censura, sinó de redirigir-la cap a uns altres focus. Perquè accedir a aquest tipus de material de manera frívola quan no estàs preparat per assimilar-ho o entendre’l, i ara ja no parlo d’edats, és per fer-s’ho mirar. Però això fa dècades que passa en aspectes socials més rellevants encara, com són el dret de vot o la increïble llibertat per procrear quan és més que evident que no hi toques molt. I aquí pau i després glòria.
