Estranys companys de llit, o “Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”.

Estranys companys de llit

Hi ha diverses explicacions per definir el que és la política. N’hi ha que diuen que és la ciència i art de governar, que tracta de l’organització i administració d’un Estat en els seus afers interiors i exteriors. També que és la manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics. O bé que és l’activitat dels que regeixen o aspiren a regir els assumptes públics.

D’altres parlen del conjunt d’activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats.

En tot cas, el que és segur és que hi ha diferencia entre la política exercida als parlaments i la que es du a terme als ajuntaments. En els consistoris, on hi ha un  contacte més directe entre la ciutadania i la part governant, la relació està obligada a ser més propera, sincera i creïble. Segurament que des de la tribuna del Parlament es poden fer arengues, promeses i discursos que si no es compleixen del tot, poden quedar en l’oblit. En canvi, la gent del carrer disposa de la memòria suficient per recordar a les regidories dels ajuntaments aquelles promeses que no s’han complert. Hi ho poden fer cara a cara.

Quan no es disposa de la majoria suficient, en l’art de la política s’imposa la cultura del pacte, de l’acord i del tracte més o menys just. En aquest pacte hi han de tenir veu i vot totes les parts, atès que dins les urnes si ha dipositat la confiança dels electors. Sens dubte que ha de ser així.

Diuen que va ser Winston Churchill que, copiant de William Shakespeare, va dir allò de “Politics make strange bedfellows”, que aquí es va traduir com “La política fa estranys companys de llit”. Frase que vindria a confirmar que els pactes poden ser acordats entre polítics d’ideologia totalment contraria. Aquest fet no hauria d’estranyar, ni de témer, ningú.

Després de les eleccions del passat 28 de maig, al nostre poble, la fragmentació del vot, per causes que els politòlegs tindrien molta feina en valorar, ha estat de tal magnitud que els acords i pactes es faran difícils, si més no, complexes. I tots hi poden prendre part.

Tots?

Segur?

Perquè un dels partits, amb dos regidors, mereix comentaris apart.

Per causa d’una greu anomalia democràtica, aquest partit va exercir d’acusació particular en el judici en contra de 12 presos polítics, l’únic delicte dels quals va ser el de creure que a Espanya es complirien els mínims preceptes democràtics. El comportament de la justícia europea confirma aquesta afirmació.

En aquell ominós judici, aquest partit polític demanava 74 anys de presó per cadascun dels acusats, amb un total de 700 anys.

Per altra banda està en l’agenda d’aquest partit polític una recentralització de tal calibre que pretén imposar mesures com:

• Suspensió de l’Autonomia catalana.
• Imposició del castellà com a llengua única a tot l’Estat.
• Il·legalització de partits polítics i ONGs que no combreguin amb els seus principis.
• Derogació de la Llei de Memòria Històrica.
• Supressió de les policies autonòmiques.
• Supressió de la quota femenina en les llistes electorals.

I així fins a 100 arbitrarietats i abusos d’autoritat que aquest partit polític justifica com “Medidas para la España viva”.

Així les coses, les preguntes a fer son:

• Un partit polític amb aquesta carta de presentació ha de participar en el debat democràtic?
• Hi haurà algú capaç de pactar amb el partit polític que pretén dur a terme l’aniquilació del fet diferencial?

En cas afirmatiu, recordarem aquelles paraules de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”.

 

 

Jaume Barberà Canudas