Avisos importants

El que es regala no té valor

Juan Cal Sánchez Periodista

Tampoc calia ser un geni per entendre-ho, la veritat. Han hagut de passar anys per entendre el que tothom sabia des de fa anys, allò que ens deien les àvies; allò que repetien fins a la sacietat aquells que s’havien dedicat tota la vida a la venda, al comerç, al negoci. Allò que es regala, el client no li dona valor. O, com deia un amic i president que va ser un temps de l’ACPC: “si és gratis, fins i tot es farien cues a la rambla per rebre puntades al cul”. Doncs això, que a preu zero, consum infinit. I tantes i tantes veritats que s’han hagut de repetir fins a la sacietat per a que finalment els grans editors de diaris espanyols hagin entès (ja era hora!) que si es vol posar en valor la feina d’informar amb veracitat, amb rigor i amb professionalitat, cal cobrar per servir aquestes notícies al consumidor final.

Fins i tot en el cas hipotètic de que la publicitat cobrís la totalitat del cost –cosa que no va arribar a passar mai, tot sigui dit- calia fixar una barrera, un preu, un valor, per a que la gent entengués quina és la diferència entre allò que regalen a la porta del súper i el que hi venen a dins. O, en termes periodístics: allò que sembla informació però que en realitat és un succedani i la veritable informació ben feta, redactada amb cura, escrita per professionals i seguint un codi ètic que garanteix el respecte a la veritat. O sigui, notícies fetes per periodistes que, a més, han de rebre un salari a canvi de la seva feina.

Acostumades com estan les plataformes als riders, als taxistes d’Uber, al món de la precarietat nascut a redós d’Amazon, de les tecnològiques i de les xarxes, potser ens havíem cregut que també era possible que un robot, o un algoritme, redactessin notícies tot substituint la capacitat professional, i ètica, d’algú que posa per davant de tot el respecte a la veritat.

A hores d’ara, després de deu anys de cobrar pels continguts informatius, el The New York Times –no sense haver donat més d’un cop de timó- ha arribat als vuit milions de subscriptors de pagament, dels quals gairebé sis ho són al seu servei de notícies internacional. Alguna cosa semblant passa a França, on diari com Le Monde van decidir molt d’hora tancar el seu servei de notícies i fer que fos de pagament.

A Espanya van haver d’esperar a la pandèmia per fer el que era evident: la publicitat per si sola no pot garantir la supervivència de les empreses informatives i, a més, les ha empès a competir amb succedanis d’empreses informatives comprant tràfic a les grans xarxes socials com Facebook. Un any –o poc més- més tard, empreses com Prisa reconeixen que tant de bo ho haguessin fet abans perquè aviat arribaran als tres cents mil subscriptors de pagament i comencen a veure llum al final d’un túnel que, a Europa i a l’altra banda de l’Atlàntic, ja fa temps que han superat.

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close