El estiércol de Castilla es ámbar para Aragón

El estiércol de Castilla es ámbar en Aragón.

Han tardat tant sols mig any. Van per feina. En menys de 180 dies de govern, l’Executiu aragonès de PP-Vox ha anunciat que eliminarà el reconeixement de l’aragonès i el català com a llengües pròpies i que reformarà l’article modificat l’any 2016.

Aquell invent del Partit Popular, allò de “lengua aragonesa propia del área oriental” i “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica i prepirenaica” del 2013, va ser esmenat al cap de tres anys per un govern del PSOE modificant l’article corresponent.

Dins la Ley 2/2016 de Aragón, del 28 de gener de 2016, el punt que tracta d’aquesta qüestió es va es va aprovar amb el següent redactat:

Artículo 35. Modificación de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés.

El apartado 1 del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés, se modifica en los términos siguientes:

«1. El aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.»

Ara, el Govern PP-Vox preveu reformar-lo per incloure-hi, diuen, les diferents varietats lingüístiques de l’Aragó.

No s’ha de ser gaire perspicaç per veure en aquesta maniobra l’enèsim intent d’esborrar del mapa les llengües que molesten, que fan nosa al centralisme castellà-madrileny, i tots els seus prosèlits, pels quals només hi pot haver una única llengua, la seva.

Desenes de milers de persones de l’Aragó veuran com la llengua que s’utilitza des de temps ancestrals, la llengua que han aprés i parlat a casa des de sempre, perdrà el reconeixement i, per tant, amb una gran perill de ser menyspreada, minoritzada, desprotegida i abocada a una via que només pot dur a l’extinció.

Que siguin polítics de l’arc parlamentari aragonès, és a dir, aragonesos, els que duguin a terme aquesta reforma en perjudici de paisans seus, diu molt poc a favor d’ells, però segur que, a més, han rebut serioses i concretes instruccions des de Madrid per dur a terme aquesta iniciativa.

En aquest cas concret, la dependència d’Aragó amb Madrid (Castella) no ve d’ara, ve de molt antic. Ja la va denunciar Baltasar Gracián el segle XVII.

Baltasar Gracián va ser un jesuïta aragonès que, per la seva significació en el camp de les arts, de les lletres i de la ciència, va assolir una projecció veritablement universal, i és, segurament, el més excel·lent cultivador de la literatura que hagi donat l’Aragó.

Baltasar Gracián va néixer a Belmonte (l’actual Belmonte de Gracián), Saragossa, el gener de 1601. La seva vinculació amb els jesuïtes es remunta al 1619, any en que va ingressar a la Companyia de Jesús. Abans de la seva ordenació sacerdotal va estudiar Filosofia a Calatayud i Teologia a Saragossa. Gracián destacava pel seu caràcter eloqüent i el seu talent com a orador: aconseguia reunir milers de persones als llocs on pronunciava discursos i, a partir del 1637, es va dedicar en exclusiva a la predicació.

Dins la seva producció literària, destaca El criticón, la seva obra més polèmica, que li va valer la destitució de la seva càtedra d’Escriptura i el desterrament a Graus ordenat pels alts comandaments jesuïtes. Les tres parts d’El Criticón, publicades el 1651, 1653 i 1657, constitueixen l’obra mestra del seu autor i és una de les obres de referència del Siglo de Oro espanyol.

Baltasar Gracián va escriure a El criticón:

«Pero donde gastaron toda la admiración, y más si más tuvieran, fué cuando oyeron que al mayor rey del mundo, pues fundó la mayor monarquía que ha avido ni avrá, el rey católico don Fernando, nacido en Aragón para Castilla, sus mismos aragoneses no sólo le desfavorecieron, pero le hizieron el mayor contraste para entrar allá por averlos dexado repetidas vezes por la ancha Castilla. Mas que él respondió con plena satisfacción -nunca la inmortalidad deja de estar rodeada de sinsabores que el mérito recompensa-, diciendo que los mismos aragoneses le avían enseñado el camino, quando aviendo tantos famosos hombres en Aragón, los dexaron todos y se fueron a buscar a su abuelo, el infante de Antequera, allá a Castilla para hazerle su rey, apreciando más el coraçón grande de un castellano que los estrechos de los aragoneses, y oy día todas las mayores casas se trasladan allá, llegando a tal estimación las cosas de Castilla, que dize el refrán que el estiércol de Castilla es ámbar en Aragón».

El comportament dels polítics de la dreta i extrema dreta que conformen l’actual govern de l’Aragó, plegant-se a les ordres que reben dels seus respectius partits des del Centre, des de Madrid, des de Castella, ignorant les conseqüències que hi pot haver i menyspreant els drets dels seus propis paisans, no fa altra cosa que confirmar que aquella denúncia de Baltasar Gracián és ben actual.

Jaume Barberà Canudas