Trinxeres judicials

Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

L’independentisme català va créixer arran de la fatiga que els catalans vam sentir davant dels governs d’Aznar i de Rajoy i de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. El desenllaç del procés independentista i la repressió policial i judicial van produir un profunda decepció davant de la frustració de les expectatives creades i d’una gestió no prou reeixida dels dirigents nacionalistes catalans. Aparentment els governs socialistes a l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han generat un certa sensació de treva i d’apaivagament de les fortes tensions institucionals. Però l’enduriment del discurs agressiu del PP en el marc polític espanyol, que s’arrenglera massa fàcilment amb els plantejaments de Vox, està contribuint a reproduir aquell cansament dels catalans envers una forma d’entendre la realitat espanyola amb ulls uniformitzadors que interpreten la diversitat com una derrota o una renúncia indigna. És veritat que hi ha hagut dretes espanyoles més europees en altres etapes, amb una major sintonia amb les antigues formacions democratacristianes. I també ho és que en alguns moments els actors més influents de l’esquerra espanyola han demostrat una sensibilitat molt limitada envers la realitat nacional de Catalunya. El fet, tanmateix, és que el segrest de l’autonomia amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va ser liderat pel PP i que el govern socialista de Pedro Sánchez, ni que fos forçat per l’aritmètica parlamentària, va tirar endavant la Llei d’amnistia i la incorporació del català en certs usos dins les Corts Generals. Es fa prou evident que per al catalanisme polític continua sent una millor opció un govern espanyol d’esquerres que un de dretes, singularment si els vots dels partits nacionalistes catalans resulten, com ara, determinats al Congrés dels Diputats.

El context espanyol actual, d’una bipolarització desmesurada, incrementa les ocasions de confrontació en què la veu de Catalunya costa que sigui considerada i de vegades, quan és tinguda en compte, ho és per fer el paper de l’ase dels cops. Ho veiem, per exemple, en aspectes com la revisió del model de finançament o les derivades de la condició del català com a llengua pròpia i històrica de Catalunya, una circumstància que el PP i Vox s’esforcen a relativitzar.

Ara bé, un motiu evident de preocupació és el paper que el poder judicial està adquirint en els darrers anys. Hem recordat fa ben poc els cinquanta anys de la mort del dictador Franco i vivim amb perplexitat el ressorgiment de la concepció franquista d’Espanya. I no tan sols per l’existència de Vox, sinó també per una administració de Justícia que en algunes ocasions tendeix a actuar des d’una nostàlgia mal dissimulada d’èpoques precedents. La identificació evident de membres destacats de la judicatura amb els partidaris més conservadors d’una Espanya homogènia i ancorada en la premodernitat provoca una revifada d’aquella fatiga a què em referia a l’inici d’aquest article. Però les víctimes ja no són només les personalitats i les idees catalanistes, sinó també les formacions d’esquerra que aspiren a un aprofundiment en la democratització i l’adequació de la forma de governar a una societat contemporània menys rància i més sensible al paper de la dona, a la defensa del medi ambient, a una mirada crítica envers els excessos d’un capitalisme insaciable i del poder omnímode de les grans empreses tecnològiques,…

El sector més conservador del Poder Judicial ha fet un pas endavant, esperonat pel PP, Vox i Manos Limpias, i ara sembla que es veu amb cor de gairebé tot. Ho hem vist fa poc amb la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas del fiscal general de l’Estat, difosa -no sembla pas per casualitat- la data exacta dels cinquanta anys de la mort del dictador i el tractament d’un Jordi Pujol afectat seriosament per les xacres de l’edat, i la seva família en un procés judicial amb vocació d’escarni públic.

La divisió de poders sens dubte és fonamental. Quan alguns eminents representants d’un d’aquests poders se senten cridats a suplantar un altre dels poders de l’estat perquè no coincideixen ideològicament en aspectes de fons, el que es posa en perill és la qualitat democràtica d’un país. Fa massa temps que hi ha membres destacats de la magistratura que se senten imbuïts de l’alta responsabilitat de corregir el que viuen com una traïció a una herència política que molts rebutgem. Cal que la societat hi reflexioni. El lloc dels jutges no és el de les trinxeres polítiques.