Terrasses per Phil Connors

L’altre dia passava per la terrassa d’un bar, be terrassa és un eufemisme que nomena la part de la vorera ocupada per taules i cadires, i potser estufes i tendals i mampares i jardineres; i dic eufemisme perquè una terrassa és (lit.) la zona de la casa oberta a l’aire lliure, l’extensió exterior habitable d’un habitatge per sobre de nivell del terreny i sempre dins del perímetre.

Per tant, lo dels bars no és una terrassa és una usurpació, encara que paguin impostos i la llei els empari, d’un espai comú que se’n diu vorera i que està pensat pel trànsit de vianants a peu.

I si aquests han de passar en fila índia per no topar amb qui ve de cara doncs l’espai ha quedat reduït a insuficient, així son les coses. I si vas amb cotxet o amb cadira de rodes, cal anar encara més en compte.

En qualsevol cas, al que anàvem, passava jo per una terrassa i escolto a una senyora que li diu a la que l’acompanyava, marxem que no puc més amb el fum de tabac; hauria d’estar prohibit.

I és que a la taula del costat, assegut d’esquena, hi havia un senyor que fumava un cigar, un puro vaja, i si el tuf es sinònim de qualitat aquell havia de ser premium.

Feia vent, tot s’ha de dir, i bufava de cara provocant que el fum, dens, blanquinós i d’una fortor que imposava presencia, anés cap a la taula on les dues senyores estaven a lo seu mentre prenien un tallat.

Què, com sé tot això? Que voleu, la curiositat em va poder i vaig deturar el meu pas fent veure que mirava el mòbil. Gran invent el mòbil, et permet escoltar sense que ningú s’adoni i fins i tot gravar, fer fotos i vídeos, amb total impunitat.

Total, que el senyor escolta el comentari, es gira i ni curt ni mandrós, o sigui ni corto ni perezoso, doncs va parlar en castellà, li diu: señora aquí se puede fumar, yo no estoy incumpliendo la ley y si la molesto lo siento pero estoy en mi derecho. Educat i correcte, però inflexible.

La senyora se’l mira amb cara llarga i totes dues marxen, suposo que jurant amb arameu doncs això si que no ho vaig poder escoltar.

Està clar que la llei empara al fumador però això no treu que entre totes les parts afectades es cerquin acords que millorin la convivència.

I és que la convivència en les terrasses es suporta obligada perquè només és una estoneta, però no sempre és agradable ni desitjada. Sembla que en una terrassa regeixen unes altres normes de comportament i a vegades el civisme llueix per la seva absència.

Però tornant al tema del fumar, ara sembla que la llei ja no permetrà el consum de tabac a les terrasses i llavors qui es queixarà no serà el consumidor sinó el fumador, que ja anticipa que aviat només podrà fumar a casa seva, i el propietari del bar que es tem que sense fum baixarà la caixa.