elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Hi ha realitats que no fan soroll. Que no criden. Que no demanen ajuda a la primera.
Senzillament hi són, amagades com una ombra que acompanya a qui la pateix cada dia.
Els trastorns de la conducta alimentària formen part d’aquestes realitats silencioses.
Quan parlem de TCA, sovint pensem en xifres, informes o campanyes institucionals. Però no va d’això, més val que ho tinguem clar.
Els TCA tenen un nom, un rostre i una història. I, sobretot, tenen un impacte que traspassa la persona afectada i arriba a famílies, amistats, centres educatius i entorns que, massa sovint, no saben com reaccionar.
El més dur no és només la malaltia. És la soledat que l’envolta, i que, sovint sovint, la provoca i la agreuja.
La sensació que allò que passa dins teu (parlo amb tú, Jove, si em llegeixes) no es veu des de fora. Que no encaixa amb la idea que els altres tenen de tu. Perquè no els importes tant, ni ells a tú.
La sensació que no vols preocupar ningú, perquè, potser, no sabran entendre’t. Segur que no.
Avui, toca mirar de front aquesta realitat. No des de l’estigma ni la culpabilització, sinó des de l’empatia.
Toca recordar que els TCA no són una decisió ni una etapa ‘que ja passarà’.
Són una malaltia. Complexa, dolorosa i profundament vinculada a la salut mental i emocional. I sovint, al jovent. I a les xarxes. I a tot.
Com a societat, tenim l’obligació de fer més fàcil demanar ajuda. I tenim l’obligació de crear espais on es pugui parlar sense por, sense vergonya i sense judicis. I la de posar recursos a l’abast de joves i famílies. Hem de reforçar el paper dels centres educatius, dels equips de salut i dels serveis de suport emocional. Per ells i elles. Pel nostre jovent.
I, sobretot, tenim l’obligació de trencar el silenci. Perquè quan no es parla, aquesta malaltia creix. Quan s’escolta, quan s’acompanya, quan es diu ‘no estàs sola, no estàs sol’, alguna cosa canvia. A vegades, aquest petit gest és el primer pas per recuperar-se.
Hem d’entendre que la prevenció no és només una paraula bonica.
És detectar. És escoltar. És creure. I acompanyar. És no restar importància al patiment de ningú.
Ningú hauria d’afrontar això en silenci.
Que aquest 30 de novembre serveixi, almenys, per recordar que acompanyar, salva.
A vegades és només qüestió de ser-hi.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 30 de novembre, Dia Internacional dels Trastorns de la Conducta Alimentària
