Sidonie publica Catalan Graffiti, el seu primer àlbum íntegrament en català, aquest divendres 14 de novembre

Barcelona, 11 de novembre 2025

Després dels avançaments Et puc odiar molt més, Sé i Cançons que maten, Sidonie presenten Catalan Graffiti, el seu primer disc íntegrament en català. Un treball que celebra el pas del temps, l’amistat i la malenconia pop, disponible a partir d’aquest divendresl 14 de novembre a totes les plataformes digitals.

L’escriptor Miqui Otero signa el text que acompanya aquest llançament, un retrat generacional que il·lumina l’univers sonor i vital del trio barceloní:

Sidonie – “Catalan Graffiti”

Mireu si vaig conèixer els Sidonie fa temps, que llavors no és que fossin tres paios de vint-i-pocs anys, sinó que eren un tomàquet, un teixó i una pantera rosa.

“El passat és un país estranger, allà les coses es fan d’una altra manera”, va escriure L. P. Hartley a la novel·la The Go-Between. I tant, col·lega. Jo, com a missatger d’aquest nou disc, he de dir que ara i aquí ja no porten en escena aquells peluixos al cap amb els que es disfressaven quan van començar, quan treien el sitar i la gent embogia com quan arriben els licors a la sobretaula, i les seves tornades ja no van sobre feeling down i viatjar a Varanassi, ni fan servir l’anglès. El present és aquí, i ara ho fan en català, a cara descoberta i sense màscares, i potser per això canten sobre records infantils i pors madures i addicció a la malenconia melòmana; sobre tot allò que no perd el brillo amb els anys, sobre fer-se grans, però sobre tot sobre el fet de créixer.

“Catalan Graffiti” és un passeig en descapotable per escenes de tota una existència, frenant a carrerons d’infantesa, intermitent a l’avinguda de les primeres vegades, gas a la rotonda dels dubtes adults, apujant el volum als ponts i les tornades. Com els protagonistes d’American Graffiti, sintonitzen els records i salten hits i cares b de de la vida.

El Marc, el Jess i l’Àxel encara es diuen Joe entre ells, és gairebé paranormal que no hagin guanyat talles de Levi’s i les seves melodies encara es trenen amb el regust agredolç dels acords menors d’una Rickenbaker dels seixanta. I mantenen intacte l’impuls de l’entusiasme.

Però potser cantar en l’idioma matern t’apropa al núvol lèxic de les coses que t’importen, a les samarretes favorites XXXS i a les primeres sorpreses XXXL, així que rescaten records concrets. En una cançó, de sobte som a l’any 84 i el Marc té 10 anys: amb tot per fer, dibuixa anells de saturn, carrega pistoles làsser i no és estrany aixecar el cap i veure un OVNI. Poc després té El cap ple d’ocells, un cap ple de vents glam rock que busca brúixoles i troba mapes i intenta volar sol.

Sidonie representaven, quan més que una banda eren una faula filomod d’animals del rock and roll, el festival hedonista, el banquet psicodèlic i la pinyata colorista. Però han anat sumant influències i restant prejudicis.

Et puc odiar molt més, per exemple, arrenca ensopegant per una escala plena de tambors i sona a The Cure en divendres. Amb un riff celestial de Friday I’m in Love, o de Just Like Heaven, repassa els errors passats, que no són errors perquè no els canviaries, així que són proves. És també retrat de parelles que s’estimen i s’odien, com a la cançó del Sam Cooke (“I don’t like you but i love you”), o com (la pluja de noms sempre és important en aquesta banda) la Zelda i el Francis Scott Fitzgerald o, més nostrat, com el Terenci Moix i l’Enric Majó.

I després cors en “u”, la lletra moixa i guitarres cristal·lines marca The Byrds, per parlar d’aquelles cançons que et poses per posar-te més trist. Perquè la tristesa és tolerable, i fotogènica, gràcies a les cançons tristes. Els Sidonie ressolen la pregunta metafísica (¿estic trist perquè escolto pop o escolto pop perquè estic trist?). Si estàs trist perquè escoltes Cançons que maten no estàs trist, com no estàs realment sol si ho tries i no t’ho imposen.

De vegades millor sol que en una Boda, paròdia i balada a l’estil Del Shannon, de les que posarien a la ràdio d’American Graffiti, com a banda sonora d’un casament on tot és al seu lloc: acudits de bon gust, fotos amb càmera analògica, brindis al sol. És el millor dia de la vida dels nuvis (visca els nuvis, ja s’ho trobaran) i el pitjor del narrador (visca la mort, quan has saludat el dealer del poble i has parlat massa amb la núvia).

Però resulta que també hi ha mig temps dels que xiules i taral·lareges amb l’a. I que et fan anar pel món, com deia el filòsof, pujat a les espatlles de tu mateix. El brit pop mancunià de No puc parar de créixer, eufòric, que camina amb els peus apuntant les 10 i 10, com el Liam després de quatre cafès, fa inventari del que sap i del que no sap, per confessar que tots som un arbre quan ens abracen. Un que no pot parar de créixer, tot i que ens escriguin al cos amb navalles o se’ns pixin a sobre.

Hi ha visites a San Remo (la localitat, fins i tot el festival, però no la cadena de perfumeries), amb arranjaments de festival romàntic a Ets Itàlia i hi ha una invasió de nova ola, nocturna i amb ulleres de sol, a Sismologia, que sona a grups espanyols dels 80 com Los Cardíacos, per ballar vampíricament amb el cap en flames.

També hi ha una Mentida, cosina germana de la família de cançons del merseybeat, pub rock nocturn que muta en teclats èpics Roxy Music durant Aquesta nit és la nit i un homenatge a la gran paraula d’aquest idioma estrany anomenat rock and roll: Baby, baby (amb ponx d’ou, ganchitos, petons aixecant el taló i magreig al lavabo).

“Com puc estimarte si no t’agraden les pel·lis que estimo”, cantaven els Hefner fa anys. I en un altre tema, els Sidonie avorten una cita perquè aquella noia, aparentment tan perfecte (¡sempre saludava!) odia Els Beatles. Ningú no hauria d’odiar la seva eufòria apta, com algunes joguines, des dels 0 fins els 99 anys. Deia Kurt Vonnegut a les conferències que la funció de l’art és fer millor la vida de la penya. Quan li preguntaven qui ho havia aconseguit, el novel·lista del bigoti sempre contestava: “Els Beatles”. Els Sidonie també ho pensen. Ho han sabut sempre i no ho han oblidat mai i ho demostren ara.

Quan eren un tomàquet, un teixó i una pantera rossa, jo era un adolescent que els entrevistava per fanzines i ara sóc un quarantí que escriu novel·les. Però hi ha un cable d’espiral, una tirallonga de cops i abraçades, que connecta els primers i els darrers Sidonie, que enllaça els anys i acumula girs i experiències. I que s’endolla per engegar cançons essencialment lluminoses, fetes per tres col·legues que han sabut defensar, del món i del temps, la seva amistat.

L’Andrés Perruca, de El Niño Gusano, grup psicodèlic com els primers Sidonie, sempre diu que la diferència entre rock i pop és que quan escoltes una cançó més rock fas que no amb el cap i quan és més pop, fas que sí. A Catalan Graffiti, guanyen de pallissa els sí. I sí, sonen a mil coses però també a ells, com les cançons pop que són escrites per a tothom però que et parlen a (i de) tu. Cançons que, com la ràdio en un cotxe a 120, sintonitzen amb allò que sents. I que parlen, més que mai, el teu idioma. Miqui Otero, Barcelona, octubre de 2025