elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Records de Nadal des de l’hospital
Cada dia que passa —i ja en van 28 que estic hospitalitzada— miro de trobar una justificació al que m’ha tocat viure i patir, i no la trobo. Només penso que els dies passen, que no acabo d’estar bé i que només falten 12 dies per Nadal.
Les festes de Nadal, d’ençà que era una nena, sempre han estat molt importants per a mi. Ara tinc 76 anys i aquestes dates em transporten sempre a la infància… als Nadals a casa, una família treballadora amb l’economia ben justeta per viure, però que celebràvem amb la mateixa il·lusió que a les cases benestants.
Pels volts de la Puríssima, amb els pares fèiem un pessebre senzill. La setmana següent, el pare i jo anàvem a les Destil·leries Anís del Mono de la Rambla de Sabadell; ell hi comprava un alcohol especial i uns xarops de colors amb els quals elaborava els licors per obsequiar tothom qui venia a casa: crema de cafè, menta, Licor 43, Chartreuse… Eren imitacions casolanes dels licors de marca, molt més econòmiques.
La mare criava a casa un parell de pollastres que acabaven a la cassola amb prunes i pinyons. A mi em feia pena menjar-me’ls, perquè els havia vist créixer. La meva àvia materna, la Maria, que era andalusa, feia mantecados amb farina, aigua, llard de porc i ajonjolí. Que bons que eren! En feia quilos i quilos perquè era una cosa econòmica i deliciosa; eren els nostres torrons. No recordo haver tingut a casa ni torrons ni cava fins que vaig tenir uns deu anys, quan l’economia familiar va millorar i ens ho vam poder permetre.
Els pares reunien tota la família i tothom cabia a la taula. Els dos pollastres quedaven curts, però ens els repartíem… L’important no era el que menjàvem, sinó celebrar-ho junts. Durant els nostres 55 anys de casats, els Nadals sempre s’han celebrat a casa nostra; he arribat a tenir 25 persones a taula.
Ara fa uns quatre o cinc anys —no ho recordo bé— que els nostres fills han agafat el relleu. El dia de Nadal som onze a casa de la filla i el gendre, i el d’Any Nou, a casa del fill i la jove. Ja només som onze, entre fills i nets; els grans ja han marxat i els germans i nebots ho celebren amb els seus nuclis familiars, com és natural.
I per què us explico tot això? Doncs perquè el dolor no em deixa dormir i el meu cap no para de repetir-me: “Per Nadal he de ser a casa, per Nadal he de ser a casa”. No acabo d’estar bé i no sé si serà possible.
Bon diumenge, colla estimada.
Anna Maria Leiva
