elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Fa poc més d’un mes, en aquest mateix espai, publicava “Manual de supervivència per a europeus en democràcia” (28 de març de 2025), on parlava de la recomanació de la Comissió Europea de tenir un kit de supervivència de 72 hores per si mai la crisi colpejava sense avisar. Sep, ja ho veieu: just un mes després, va arribar l’apagada.
El 28 d’abril no va caldre esperar cap guerra ni cap desastre bíblic: va passar una cosa tan quotidiana com esfereïdora. Un simple apagón. Un parpelleig de la xarxa elèctrica que només entenen aquells que han estudiat un màster a Harvard (no a Aravaca, no, aquest és un altre). I tot va caure.
Durant hores, a Espanya, Portugal i part del sud de França, ens vam quedar sense llum, sense internet, sense trens, sense senyals de trànsit, sense cobertura, sense res.
Amb l’apagada, molts vam descobrir, de cop i volta, que sense electricitat el món modern no és res més que allò que hi ha fora de les pantalles. Però ja no sabem com fer-ho funcionar sense wifi.
Perquè resulta que sense wifi, tot es converteix en una pantalla fosca i un rellotge aturat.
No va ser cap ciberatac, ni una ofensiva de Putin, ni una guerra climàtica. Les primeres investigacions parlen d’una descompensació a la xarxa per culpa de la sobrecàrrega de renovables.
Però el detall, al final, és el de menys.
El que vam viure amb el blackout és una lliçó: som extremadament vulnerables.
Ens vam adonar que no sabíem comunicar-nos sense WhatsApp, que no sabíem orientar-nos sense GPS, que no sabíem informar-nos sense refrescar Twitter.
De sobte, la paraula “transistor” va recuperar protagonisme, per recordar-nos que fa dues (o tres) dècades la ràdio es portava a la mà, funcionava amb piles… i mai fallava.
Vam aprendre que el pa amb embotit era una opció ben digna per menjar a migdia, perquè la maleïda vitroceràmica que vau posar amb la reforma de la cuina no funcionava. I a tu et va semblar que tenir fogons de gas feia antic.
Vam haver de donar per bo un sopar a base de llaunes de conserva, perquè entre això o una bossa de Cheetos, les llaunes semblaven més dignes per un sopar romàntic entre espelmes.
I sí, es van esgotar els fogonets de gas i les ràdios a piles a les botigues. Això sí, tot pagat amb efectiu, perquè ni targetes, ni TPVs, ni Bizums. Cash o res.
I com no, el paper de vàter.
Perquè si alguna cosa és molt nostra, i molt nostrada, és la tendència a comprar paper higiènic quan ve la fi del món.
Potser no sabrem com cuinar sense microones, però si alguna cosa tenim clara és que si arriba l’apocalipsi, no ens agafarà amb la rereguarda descuidada.
I potser, entre apagades, desconnexions i pors diverses, hauríem d’aprendre una altra cosa:
que la resistència no va només de tenir aigua i piles al kit de supervivència.
Va de tenir comunitat al voltant.
De saber ajudar el veí si ho necessita.
De saber què fer quan el mòbil calla.
De tornar a mirar-nos als ulls sense pantalles entremig.
Perquè, siguem sincers: Putin està com un llum, i Trump com una cabra. I el món no va precisament cap a un lloc tranquil i previsible.
Hem d’estar preparats per tot: per crisis, apagades, bombolles digitals i governs ultres que semblen memes. Però no ho podem fer en solitari.
Ens toca aprendre la lliçó. Ens toca fer el kit. Però, sobretot, ens toca fer-ho en comunitat. Preparats, conscients, i amb la despensa plena… de paper de vàter. Sobretot, amb molt paper de vàter.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 30 d’abril de 2025
