elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
La nit serà freda. Pobles i ciutats oferiran la seva millor il·luminació per desafiar la foscor. En moltes llars hi haurà celebracions familiars presidides pels millors desitjos de pau i prosperitat. Les festes de Nadal queden reservades a l’àmbit familiar de cadascú, als bons propòsits i als bons desitjos per a tothom. És com si visquéssim en un parèntesi del que ha estat —i tornarà a ser— la nostra vida quotidiana, un parèntesi que es repeteix any rere any.
Aquests dies, en què la solidaritat ocupa el primer pla, potser hauríem de preguntar-nos tots plegats per què hi ha tanta misèria al món. I no cal mirar gaire enllà, perquè la misèria i la pobresa les tenim ben a la vora. Fa anys que assistim a la crisi de migrants i refugiats: gent que intenta arribar a Europa fugint de la guerra o de la misèria que els ha tocat viure, sense que en tinguin cap responsabilitat.
Ho hem vist aquests dies a Badalona, on un grup de 400 persones ha estat desallotjat de la nau on malvivien i moltes d’elles han quedat al carrer, dormint sota un pont de la C-31. La imatge és esfereïdora i fa mal de veure. Tot i això, tret d’algunes organitzacions solidàries, la major part de la ciutadania ho ha contemplat amb una passivitat gairebé absoluta, probablement sense saber què fer.
L’extrema dreta assenyala la immigració com un dels principals problemes de la societat. Ho fa l’extrema dreta d’aquí i la de bona part del món. Però només parla de la immigració pobra: la rica, vingui d’on vingui i hagi fet els diners com els hagi fet, és benvinguda. L’esquerra, per la seva banda, ha fet gala d’un bonisme exagerat que ha intentat amagar els problemes que comporta l’entrada massiva d’immigrants i el fet que alguns d’ells trenquin les normes de convivència en barris on, precisament, hi viuen votants d’esquerres.
La crisi de l’habitatge és una evidència que afecta cada vegada més gent, i les administracions públiques hi tenen una responsabilitat innegable. L’escassetat d’habitatge colpeja àmplies capes de la població, sobretot la gent jove i, especialment, els nouvinguts, que tenen grans dificultats per accedir a un habitatge digne a un preu assequible.
Les ocupacions no són exclusives de la població migrada, ni tampoc ho són els fets delictius. Tant una cosa com l’altra s’haurien de combatre, però posar el focus exclusivament en els nouvinguts és una injustícia que hauríem de ser capaços d’evitar. En això també hi tenen una gran responsabilitat les administracions públiques, que han de ser eficients a l’hora de resoldre els problemes i de no permetre que l’extrema dreta estigmatitzi col·lectius que, com tots —els catalans també—, tenen de tot: gent honesta i gent que no ho és tant.
Potser és precisament en festes com les de Nadal, en què es parla tant de fraternitat i de solidaritat, quan caldria mirar-nos al mirall i reflexionar sobre les misèries en què s’està construint la nostra societat. I avergonyir-nos del comportament de països com el nostre, que no fa tant temps havien viscut situacions molt semblants. A Catalunya, molta gent va haver de fugir a França al final de la guerra per por de represàlies i, als camps de refugiats, va rebre un tracte poc afable, hi va patir penúries i hi va passar les fredes nits de Nadal, enyorant el seu país i la seva gent.
