Les revolucions científiques

Carlos F. Sopuerta Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)

Com en totes les grans activitats humanes, a la ciència s’han produït moltes revolucions que han suposat un canvi de paradigma i que han transformat completament la manera d’entendre diferents aspectes del món natural. Algunes d’aquestes revolucions han tingut un gran impacte en tota la humanitat i han modificat profundament la manera de pensar i de percebre el món. Sens dubte, una de les més importants va ser la revolució Copernicana. Com el seu nom reflecteix, aquesta revolució va tenir lloc al segle XVI quan l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic va publicar la seva gran obra De revolutionibus orbium coelestium (1543; Sobre les revolucions de les esferes celestes). Com és ben sabut, ja que és part de la formació educativa bàsica actual, Copèrnic acaba amb el model geocèntric que explicava el nostre sistema planetari, conegut ara com a sistema solar, en proposar un model heliocèntric segons el qual la Terra, igual que la resta de planetes, gira al voltant del Sol.

Més enllà d’aclarir el funcionament del sistema solar, l’obra de Copèrnic va tenir un impacte molt profund en la societat de l’època, i es pot dir que ho va canviar tot en establir un trencament amb una tradició filosòfica, religiosa i acadèmica que es remuntava a mil·lennis. En particular, hi va jugar un paper importantíssim en l’establiment de la ciència moderna. De fet, van ser grans científics com Johannes Kepler, Galileu Galilei i Isaac Newton els qui van acabar de consolidar les bases científiques del model copernicà. Tot i l’oposició que va rebre, especialment per part de l’església catòlica, la revolució copernicana va ser un autèntic terratrèmol en el pensament europeu: Va suposar una crisi de valors que, progressivament, va contribuir al fet que a poc a poc s’introduís un pensament més racional i empíric del món, que va anar substituint idees de caràcter més autoritari o tradicional.

Avui dia estem presenciant una nova revolució científica que pot tenir un impacte comparable al de la revolució copernicana, encara que el seu abast és, ara com ara, difícil de predir i valorar amb precisió. Com ja deuen imaginar, m’estic referint a la intel·ligència artificial (IA) i a totes les seves derivades. La IA no és un concepte nou: fa molt de temps, des de fa segles, que els humans somien a crear màquines o sistemes artificials que tinguin la capacitat d’aprendre, raonar i fins i tot actuar de forma autònoma. Amb l’aparició i el desenvolupament de la computació moderna, que es pot traçar fins a les contribucions seminals d’Alan Turing a mitjans del segle XX, van començar a sorgir els primers intents de desenvolupar sistemes que imitessin la manera de funcionar del cervell humà. Però hem hagut d’esperar a la revolució de la computació electrònica i, en particular, al creixement exponencial de la nostra capacitat de computació basada en aquesta tecnologia perquè la IA hagi experimentat un desenvolupament sense precedents. La base tecnològica d’aquesta nova etapa de la computació, i probablement també de la futura, està sustentada en els fonaments de la física quàntica i en la miniaturització dels components electrònics. Gràcies a això, ha estat possible dur a terme la revolució de l’aprenentatge profund (deep learning en anglès), que constitueix el nucli de la IA contemporània que s’ha desenvolupat des del començament del segle en què vivim.

No cal posar exemples del profund impacte que la IA està tenint en tots els àmbits de les nostres vides, des de la ciència fins als negocis, passant per un tema tan delicat com és l’educació. Les possibilitats que s’obren davant nostre són tan extraordinàries com alguns dels perills que comporta. En particular, una qüestió que ens hem de plantejar seriosament és fins a quin punt confiarem en la IA per prendre decisions. Ja està passant, encara que vegem persones prendre decisions, en molts casos aquestes ja han estat informades, d’una manera o d’una altra, per la IA. Per tant, el debat és aquí i no l’hem de defugir.

Carlos F. Sopuerta

Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)

President de l’ACDIC