elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
El món desperta amb una d’aquelles notícies que podrien canviar la història: Donald Trump, el neoliberal conservador que va animar un assalt al Capitoli i que considera el canvi climàtic una conspiració, és ara l’home que “ha portat la pau a Gaza”. O si més no, la primera fase d’un acord que sona més a contracte d’hipoteca que no acaba d’entendre ningú, i que no sabem quantes fases té, ni quan acabarà.
Avui ha entrat en vigor un alto el foc entre Israel i Hamas. La primera fase del pla de Trump inclou: l’alto el foc, per fi, l’alliberament de 48 ostatges, uns 2.000 presoners palestins, una retirada parcial de tropes israelianes i l’entrada massiva de camions d’ajuda humanitària. Per fi. Tot plegat sota la supervisió d’Egipte, Qatar i Turquia, que no són precisament exemples de democràcia fina, i que no sabem com reaccionaran quan Gaza quedi sense un mecanisme clar de govern.
Però no ens enganyem, que ja sabem com funcionen les dretes, i més en aquest conflicte: volen la foto o volen la pasta. I Trump, com sempre, durant aquesta setmana ha volgut la foto. Per això tenia pressa. Molta pressa. Aquesta setmana era la setmana del Nobel de la Pau, i ell volia arribar-hi amb una pau sota el braç. Però ha tingut mala sort: el premi se l’ha endut María Corina Machado, opositora veneçolana (Veneçuela!!). I ara el dubte és inevitable: si aquesta era només la “primera fase” del seu pla, i s’ha quedat sense foto… hi haurà una segona fase? O buscarà la pasta?
Perquè ens queden dubtes pendents per creure que hi havia altres fases pactades: quan aquesta treva s’acabi, qui governarà Palestina? Què passarà quan Israel torni a saltar-se l’alto el foc, com ja ha fet durant anys i anys anteriors? Tornarem a veure un altre genocidi retransmès en directe?
I és que molts temem que aquesta primera fase hagi estat només un paripé per aspirar al Nobel (la foto). I que, un cop passada la gala i sense la pressió del calendari, el següent pas no sigui consolidar la pau sinó aixecar aquell resort que el mateix Trump va anunciar que volia construir a Gaza, arrencant-ho tot del mapa (la pasta).
Les imatges de nens palestins rebent farina i medicines són necessàries i emocionants, sí. Però també ho són els dubtes sobre si això és un punt d’inflexió real o només una cunya publicitària. La història ja ens ha ensenyat que els acords de fum duren el que dura la campanya de qui els ven.
Al capdavall, tots volem la pau a Gaza, per damunt de tot. I si és gràcies a Trump, haurem d’agrair-li-ho i reconèixer que l’home taronja potser ha fet alguna cosa bona a la seva vida. Però que sigui real, si us plau. Que no sigui un altre dels seus espectacles, que com a bon showman dedicat al showbusiness ens té massa acostumats. Que no descobrim l’any vinent que tot era mentida i que on abans hi havia un poble anomenat Palestina ara només hi ha un Trumpland.
M’agradaria pensar que estic equivocat, i que ho fa per empatia, per dignitat i per bondat. Que no té res a veure amb fer-se la foto i trincar la pasta. Tant de bo m’equivoqui. El temps dirà.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 11 d’octubre de 2025
