elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
L’altre dia, un veí del barri em va preguntar si ja havia vist Torrente Presidente. Jo li vaig dir que encara no, que no me n’havien parlat gaire bé. La veritat és que tampoc no em van entusiasmar gaire les anteriors, més enllà d’algun acudit solt de la primera i la segona, de la tercera cap endavant ni les he vist. Però el tema em va quedar al cap. Així que parlem-ne.
Durant anys (la primera peli és del segle passat) Torrente era una caricatura, i per això feia gràcia. Era un paio masclista, racista, brut, fatxa i de l’Atleti. I orgullós de ser-ho. Feia riure perquè era una exageració impossible en l’actualitat, una paròdia de la pitjor Espanya postfranquista. Però cinc pelis després, sembla que aquesta visió ha canviat. O sigui, no el personatge. El que ha canviat és el clima social i polític que l’envolta. I, per tant, ha canviat com el veiem. O com el veuen alguns.
I just aquí és on entra la teoria de la finestra d’Overton. A veure si us la puc explicar. En cada societat hi ha idees que semblen acceptables i d’altres que queden fora de debat, per extremes, inadequades o impertinents. Però des de fa un temps, aquestes idees, aquest contingut, s’ha blanquejat des de mitjans, des de xarxes socials, i des d’opcions polítiques extremes. Quan aquestes idees comencen a entrar dintre del debat, comencen a veure’s a través de la finestra, i així es validen. La ultradreta fa anys que es dedica a empènyer aquesta finestra: diu barbaritats (“hay que entrar con una bomba atómica”, “ese barco hay que hundirlo”, ”lo van a colgar por los pies”…), i poc a poc, fica aquests conceptes en el debat. I així, aconsegueix que allò que no es podía dir des del sentit comú, ara acabi sent… assumible. Al principi era una provocació, i al final, una opció vàlida.
Ho hem vist amb la immigració, amb el racisme disfressat de preocupació per la seguretat, amb el masclisme convertit en suposat sentit comú (“las feministas han ido demasiado lejos”), amb la criminalització dels col·lectius vulnerables i amb la nostàlgia del franquisme. Tot això era bastant impensable a la societat de Torrente 1. I per això ell, que sí era tot això, feia gràcia. Però ara és acceptable i aplaudit, per això Torrente 5 no fa tanta gràcia.
Avui Torrente seria tertulià d’Iker Jiménez i d’Ana Rosa. I, evidentment, aplaudit per Nacho Abad. No perquè hagi millorat com a personatge, sinó perquè la política ha eixamplat el rang d’allò tolerable. Ara el masclisme de barra de bar i veu cazallera, té mercat. Li dirien que ell diu les veritats que ningú s’atreveix a dir.
I el més greu és que la dreta convencional, en lloc d’aturar aquesta deriva, massa sovint l’ha ajudat a normalitzar-se. “Me gusta la fruta” deia Ayuso, i van fer samarretes. I van premiar Netanyahu just quan va començar a bombardejar Palestina, a Milei quan va insultar Sánchez, i a Trump just quan va atacar Irán.
La ultradreta empeny la finestra, sí. Però hi ha una dreta que li aguanta el marc. I això acaba motivant que a Cornellà centenars sinó milers de persones cantin “Musulman el que no bote”. Perquè la dreta i la ultradreta ja han normalitzat aquest tipus de missatge, i el canten a crits, orgullosos, en un estadi. I com saps que els que cantaven eren d’una banda o de l’altra? Bueno, per si quedaven dubtes, el següent crit va ser el de “Pedro Sánchez, h*jo de p*ta”. No fos cas que no quedés clar d’on ve tot això.
Han mogut la finestra. Ja no els fa vergonya insultar a crits.
I així hem quedat. Torrente, que abans era una caricatura, ara podria ser un tertulià, o fins i tot un candidat en llistes. El drama, avui, no és que Torrente es presenti a president i la peli que ho explica sigui bona o mala. El drama és que avui ja no sona a peli, sinó a notícia real.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 2 d’abril de 2026.
