Júlia Plans: molt més que una veu.

Extraordinari concert l’ofert per la Júlia Plans formant part d’un sextet el passat 14 de juny a la Patronal com a cloenda d’una temporada carregada de bons músics de la mà de l’entitat Amics de la Música de Sant Quirze. La Júlia Plans venia avalada pel seu èxit al concert inaugural del 44è Festival de Jazz de Terrassa, fa només tres mesos. Acompanyada per Santi de la Rubia al saxo tenor, Víctor Carrascosa a la trompeta, Roger Mas al piano, Mario Rossy al contrabaix i Joan Terol a la bateria, la terrassenca ha captivat al públic assistent des de les primeres notes amb una veu molt particular, amb una essència i uns matisos espectaculars.

Tot plegat, s’ha pogut percebre ja en el primer tema, On the sunny side of the street, una cançó de 1930, amb lletra de Dorothy Fields i música de Jimmy McHugh i que va ser un èxit, gràcies, entre altres, a la interpretació de Frank Sinatra. Plans l’ha iniciat gairebé a cappella, submergint-se poc després en la màgia de la seva veu el contrabaix i el teclat.

L’estil de Júlia Plans traspassa el dinamisme del jazz més estàndard per esdevenir una barreja de groove, blues, soul i funk. La seva versatilitat, unida a una veu que es confon amb els instruments, que els acompanya en molts moments, no deixen indiferent. Sister sadie de Horace Silver, més country, ha servit per mostrar el contundent so de la trompeta de Víctor Carrascosa. La veu, la melodia i la trompeta han estat el preludi de què vindria després amb la incorporació del Santi de la Rubia al saxo tenor i Everybody’s song but my on, un tema que comença amb el teclat del Roger Mas fent literalment por, per esdevenir més màgia que una altra cosa, amb uns tints fílmics evidents. El solo de saxo ha estat impressionant.

Amb Black nile, s’ha pogut sentir el sextet sencer. Un tema compost el 1964 per Wayne Shorter, un geni del jazz de l’època i que ha mostrat la força de tots plegats, ritme intens i fort, fins i tot un diàleg genial entre els instruments i veu que ha desembocat en grans aplaudiments.

Simone i Somewhere over the rainbow han evidenciat novament la qualitat vocal d’una Júlia Plans que va començar molt petita a cantar i a participar a diverses jam sessions. La seva mare, Gemma Plans, va ser qui va introduir-la en aquest món. Fins ara. En el primer dels dos temes el saxo comença i la veu és un instrument més. La importància del teclat es barreja amb el solo de saxo embolcallant tot plegat d’un atractiu i un encant inqüestionables.  Una paraula, un nom, Simone, que esdevé gairebé un crit, un sospir. Cal dir pràcticament el mateix de Somewhere over the rainbow, la mítica cançó de la pel·lícula El Mago de Oz de 1939 i que la Júlia Plans ha versionat de manera genial amb l’única companyia del piano.

L’espectacle ha viatjat al Brasil amb Bebê, d’Hermeto Pascoal i un tema únicament instrumental, This is new, del pianista nord-americà Kenny Drew, un músic molt demanat en jam sessions de l’època i que va acompanyar a altres de la talla de Charlie Parker. Amb un estil elegant, amb una base de blues que evoluciona cap al bebop i el funky, els cinc músics han mostrat novament les seves aptituds, destacant-ne el saxo tenor, per la seva capacitat de connexió amb el conjunt.

El concert ha acabat amb una composició de Chick Corea, High wire on s’ha tornat a evidenciar la simbiosi de la veu de Júlia Plans amb els músics instrumentistes. Els forts aplaudiments han tingut premi. Un tema intimista, molt en l’essència del concert i de l’estil de la terrassenca, Duke Ellington’s Sound of Love, escrita el 1974 pel contrabaixista i pianista Charles Mingus, un autèntic monstre del jazz que, malgrat l’entorn familiar i els seus problemes de salut, va aconseguir un èxit indiscutible.

En definitiva, més d’una hora de bona música, de descoberta per a molts d’una veu espectacular, d’un atractiu vocal impressionant amb un gran futur al davant.

 

Josep Asensio, crític musical i filòleg.

Dissabte, 14 de juny de 2025, a la sala Josep Brossa de La Patronal. Sant Quirze del Vallès.