Ja n’hi ha prou

Anna Berent Palau Periodista

Cada curs que comença, els docents entrem a l’aula amb la mateixa vocació de sempre, però amb una realitat que es fa cada vegada més feixuga. Les ràtios d’alumnes continuen augmentant, convertint cada classe en un repte logístic i emocional que sovint supera els límits del que és raonable. Més alumnes vol dir menys temps per a cadascun, menys capacitat d’atendre les necessitats individuals i més sensació de frustració quan veiem que hi ha joves que necessiten ajuda i no els la podem oferir com caldria.

La diversitat a les aules és una riquesa innegable, però quan no es dota el sistema dels recursos necessaris es converteix en una càrrega impossible de sostenir. Avui conviuen en un mateix grup alumnes amb dificultats d’aprenentatge severes, amb trastorns de conducta, amb necessitats educatives especials, amb barreres lingüístiques i amb situacions personals molt complexes. I, malgrat això, els docents continuem tenint exactament els mateixos minuts que fa vint anys per atendre’ls. L’escola inclusiva, tan bella en el paper, fa temps que ha deixat de funcionar en la pràctica. No es pot fer inclusió real sense més professionals, més especialistes i més recursos. I la crua realitat és que, ara mateix, el que anomenem inclusió és sovint un miratge que recau totalment sobre les espatlles dels mestres.

A tot això s’hi afegeix una pressió social creixent. Se’ns exigeix que siguem psicòlegs, treballadors socials, orientadors, mediadors i, de tant en tant, docents. La societat delega a l’escola problemes estructurals que van molt més enllà de l’àmbit educatiu, i alhora ens jutja amb una severitat que contrasta amb la manca de reconeixement. Quan alguna cosa falla, la responsabilitat recau en els docents; quan alguna cosa funciona, tothom s’apunta el mèrit. Aquesta desconfiança constant erosiona la nostra feina i també la nostra moral. És difícil sentir-se valorat quan l’esforç que fem per sostenir un sistema que grinyola queda invisible.

I tanmateix, continuem. Continuem perquè sabem que la nostra feina té sentit, perquè cada alumne que avança és una petita victòria, perquè creiem en la transformació a través de l’educació. Però és hora de dir amb veu alta el que fa temps que vivim en silenci: no es pot exigir qualitat educativa mentre es retallen recursos, mentre s’ignora la complexitat creixent de les aules i mentre es menysté el paper dels docents. No es pot demanar que siguem l’eix vertebrador d’una societat que, sovint, ens gira l’esquena.

Reivindicar millores no és un acte corporativista. És una defensa de l’educació que volem per al futur. Perquè quan els docents estem sobrecarregats, infravalorats i exhausts, no només perdem nosaltres: hi perd el país sencer. I si realment creiem que l’educació és la clau de tot, ja va sent hora que comencem a tractar els qui la fan possible com el que són: un pilar essencial de la societat. Si no els dignifiquem, si no els escoltem i si no els cuidem, acabarem descobrint que un sistema educatiu sense docents respectats és un sistema educatiu condemnat a fallar.