elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Arbres que cauen, teules que es desprenen, persianes voladores, senyals capgirades, tanques rebentades, material d’obra disparat contra els vianants, transports aturats, activitats suspeses, i encara sort que ha plogut molt, tot està humit i no hi ha tant risc que s’encenguin els boscos. Després d’una temporada de pluges que ho ha estovat tot, inclosos els talussos de les vies d’Adif, aquesta setmana hem rebut la visita del vent desfermat, amb la inestimable companyia de les onades enfurismades.
La tele ens ensenya un cop i un altre la blancor encegadora del torb a les estacions d’esquí i les tempesta de sorra de la platja que travessa els passeigs marítims i colpeja les façanes d’hotels i blocs d’apartaments. L’avís de Protecció Civil és extens, afecta nombroses comarques, però la màxima alerta s’adreça al Pirineu i als anomenats extrems del país, amb especial atenció a l’Empordà. Ja saben: cap a la part del Pirineu, vora el serrat i arran del mar…
Tanta ventada és signe de canvi climàtic? La fúria dels esdeveniments meteorològics és fruit de l’escalfament global i, per tant, culpa nostra? Per tant, la corrua de cotxes que aquesta setmana santa s’ha desplaçat del Metropolitanès cap al Pirineu i cap a l’Empordà és culpable d’uns fenòmens susceptibles d’espatllar una part les vacances? En el pecat es troba la penitència?
Però de ventades d’alta intensitat i durada esgotadora n’hi ha des d’abans que s’inventés el motor de combustió interna alimentat per combustibles fòssils. De fet, en la història humana, pel que en sabem, hi ha hagut canvis climàtics, escalfaments i refredaments, molt més extrems que l’actual, sense intervenció dels nostres avantpassats. Una breu inclinació de l’eix de la Terra bastava per convertir la sabana del Sahara en un desert, empènyer els seus habitants cap a les vores del Nil, i donar pas a l’Egipte dels faraons i les piràmides. O per arruïnar les collites europees durant una colla d’anys seguits al segle XIV i deixar la població tant afeblida que la pesta negra va fer festa major.
El canvi climàtic extrema els meteors, les borrasques ens travessen sense descans i acanalen ventades emprenyadores, però a l’Empordà ja hi estan fets. La tramuntana és consubstancial a l’Empordà. Vegem-ho en composicions homònimes: a la lletra de Joan Maragall per a la sardana d’Enric Morera, és «palau del vent», i el protagonista de la cançó dels Sopa està «tocat per la tramuntana». És tant important i seriosa que Fages de Climent va escriure una oració al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat». Poca broma.
Però a desgrat de les ventades que surten per la tele, monopolitzen els informatius de la ràdio i disparen l’enviament d’alertes als mòbils, les estadístiques diuen que la tramuntana va de reculada. Segons les dades dels observatoris empordanesos, en una dècada i mitja s’ha reduït a la meitat tant els dies que bufa al cap de l’any com la durada dels episodis. La fama era que una tramuntanada com cal no podia baixar d’una setmana, i ara moltes es queden en la meitat; de fer, es qüestiona que mereixin el nom. A canvi, s’observen pics d’intensitat més elevats. Bufa menys, però quan bufa es queda descansada.
Xavier Domenech Sala
