Ho sospitàvem: la intel·ligència artificial pot escriure com un humà

Joan Carles Codolà Director de Llumiguia i cassadigital.cat

Potser podríem haver posat el títol amb interrogant però en un moment en què les eines d’intel·ligència artificial prometen textos fluids, informatius i fins i tot creatius, persisteix una sospita incòmoda: realment poden produir articles amb la naturalitat que atribuïm a una persona? O, per molt polits que semblin, sempre hi haurà alguna cosa inexplicablement mecànica, una ombra sintètica que delatarà l’origen artificial?

Des de fora pot semblar que la IA domina la llengua: frases ben estructurades, ortografia impecable, un ritme que busca ser agradable. Però aquesta mateixa correcció és, sovint, el seu taló d’Aquil·les. Allò que en un escriptor humà seria una petita irregularitat fresca i personal, en la IA pot convertir-se en monotonia, en una mena de perfecció sospita. L’article pot sonar correcte… però no necessàriament viu.

I no ens enganyem: si la IA intenta ser graciosa, sovint cau en el mateix recurs que tots hem llegit cent vegades en articles de premsa digital. Si intenta emocionar, hi ha una estranya sensació de “assaig clínic”. I si intenta posar-se crítica… bé, això simplement no ho pot fer: no té urgència, no té compromís, no té ni un pessic de rauxa com la vostra crònica del consell municipal.

Així que, companys, quan llegiu un text que sona massa perfecte, massa polit, massa “neutralment correcte”, penseu: potser ha estat escrit per una IA que mai ha conegut l’olor del cafè del bar del poble ni la paciència d’escoltar un veí enfadat explicant el mateix problema de sempre. I això, per bé o per mal, és el que ens separa de les màquines.

També hi ha la qüestió de la intencionalitat. L’ésser humà escriu perquè vol expressar una experiència, una opinió o una intuïció. La IA, en canvi, només respon. No decideix escriure, no necessita dir res. Aquesta absència d’impuls propi —aquesta “vacances del jo”— impregna el text d’una fredor que fins i tot el lector no expert pot detectar, encara que no sàpiga articular el perquè.

I després hi ha l’autocensura estructural. Una màquina tendeix a evitar el risc: no diu res que pugui sonar massa ambigu, massa agosarat o massa contradictori. Sovint acaba oferint un discurs que busca agradar tothom i, en fer-ho, perd l’espurna que fa interessant un article. Els humans, en canvi, tenen esquerdes, posicionaments, dubtes… i són aquestes imperfeccions les que donen textura i personalitat a un text.

Així doncs, pot la intel·ligència artificial escriure com un humà? Potser s’hi acosta, potser en alguns moments ho sembla —però encara arrossega una distància invisible que la delata. I potser és precisament aquesta imperfecció, aquesta impossibilitat d’amagar del tot la seva naturalesa, allò que ens recorda que darrere de qualsevol article ben escrit hi ha, encara avui, un valor humà que la màquina només pot intentar imitar.

La premsa comarcal, amb els seus detalls aparentment insignificants però vitals —un crit al bar, una pilota perduda, una cadira tirada, un foc artificial que va a petar a l’hort del veí— és, potser, el millor banc de proves per a aquesta pregunta. Només l’experiència de qui viu i respira el poble permet que aquestes històries cobrin vida. I mentre les màquines aprenguin a escriure, sempre hi haurà aquest petit joc: llegir un article i pensar, amb un somriure irònic, “Això ho ha escrit un humà… o una màquina?”

I una pregunta final; companys i companyes de la premsa comarcal: penseu que una maquina pot articular un article com l’anterior?

Si vau assistir a la jornada celebrada el passat mes de novembre, segurament us imagineu la resposta…