Docents: quan la vocació ja no compensa el menyspreu

Anna Berent Palau Periodista

La tornada a l’escola després de les vacances de Nadal torna a posar en evidència una realitat incòmoda: la societat continua tenint una visió profundament esbiaixada de la professió docent. Mentre els centres reobren portes i els docents reprenen una feina intensa i exigent, el discurs dominant segueix reduint la seva tasca a un calendari amb moltes vacances i poques obligacions. Un relat injust, simplista i, sobretot, allunyat de la realitat.

Els docents fa temps que treballen sota el pes d’una desvalorització constant. Es posa en dubte la seva professionalitat, se’ls responsabilitza dels fracassos del sistema educatiu i se’ls exigeixen resultats immediats sense tenir en compte les condicions en què desenvolupen la seva feina. La societat reclama educació de qualitat, però no està disposada a reconèixer ni a respectar aquells que la fan possible.

A aquesta falta de reconeixement s’hi suma una càrrega mental insostenible. La feina docent no s’acaba mai. Planificar, corregir, adaptar materials, atendre la diversitat, gestionar conflictes, complir amb una burocràcia asfixiant i, alhora, oferir suport emocional a un alumnat cada vegada més fràgil. Tot això recau sobre uns professionals que han de rendir al màxim mentre es qüestiona constantment la seva tasca.

El problema s’agreuja quan l’escola assumeix funcions que, històricament, corresponien a la família. L’educació en valors, la gestió emocional, la transmissió de normes i hàbits bàsics s’han convertit en responsabilitats habituals del centre educatiu. Quan aquestes mancances no es resolen, la culpa recau, novament, sobre els docents. L’escola ho ha d’arreglar tot, però sense recursos, sense suport i sense límits clars.

Aquesta acumulació d’exigències genera un desgast professional cada cop més evident. La vocació, tan sovint utilitzada com a excusa, ja no pot justificar-ho tot. No es pot sostenir un sistema educatiu basat en el sacrifici constant dels docents mentre se’ls nega el reconeixement social que mereixen. La precarització emocional i laboral no és un dany col·lateral, és una conseqüència directa d’aquesta mirada injusta.

Potser el veritable problema no és l’escola ni els docents, sinó una societat que exigeix educar sense educar-se a si mateixa. Fins que no s’assumeixi que l’educació és una responsabilitat compartida i que els docents són professionals, no servidors públics sotmesos a judici permanent, el sistema continuarà trontollant. I aleshores, potser ja serà massa tard per demanar-los que segueixin sostenint-lo.