elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Hi ha dies en què despertes, mires les notícies al mòbil abans d’entrar a la feina, i penses: poc cafè porto a dins per haver de suportar tanta tontuna.
I és que ara resulta que el senyor Donald Trump, president electe dels Estats Units, exproductor televisiu, condemnat penalment per falsificació de registres mercantils, responsable civil per abús sexual i per difamació, multat reiteradament per desacatament judicial, instigador de l’assalt al Capitoli i col·leccionista incansable de polèmiques, ha decidit que tu, pel simple fet d’haver nascut fora de les seves fronteres, ets sospitós per defecte de tot allò que ell vulgui. I que, per tant, hauràs de presentar les teves xarxes socials dels últims cinc anys. Cinc. Anys.
És a dir: que si el 2020 vas criticar aquest senyor per autoritari (posem per cas), per aparèixer als papers d’Epstein, per haver pagat el silenci de Stormy Daniels amb diners camuflats com a despeses legals, o simplement vas fer un tuit rient-te del seu pentinat de gat mort, enhorabona: ja ets un potencial immigrant malintencionat.
Hem passat d’omplir formularis a l’avió on et preguntaven si portaves una bomba al pit, superdivertits, tot s’ha de dir, a revisar si, en un moment de debilitat humana, vas fer un “m’agrada” a un vídeo de The Daily Show quan encara feien broma de Trump.
El cas és que aquesta proposta de supervisió de continguts o, més ben dit, de control ideològic disfressat de “seguretat nacional” no és cap broma: és profundament inquietant. No protegeix ningú, òbviament, però deixa molt clar què vol controlar: la dissidència, l’humor i el pensament crític (contra ell i el seu partit, és clar).
O sigui, el manual clàssic de les dretes més ràncies: control mediàtic a base de talonari o de por; difusió de relats falsaris construïts pel mateix entramat i amplificats per mitjans afins; ús de les administracions per controlar accessos (o per jutjar i liquidar l’enemic polític) i creació d’un relat on l’enemic és sempre el mateix: el més pobre, el que ve de fora, el que té un altre to de pell. Res que les (ultra)dretes no inventessin fa un segle. I res que no coneguem aquí a casa. Només cal mirar els debats de les teles cada matí per calibrar el tuf de nou de cada deu tertulians dels canals i diaris “privats” del país.
Que no vinguin de fora a criticar-me, maleïts immigrants, que venen a treure’ns les feines que no volem fer i que busquen la pagueta, no passaran, deu pensar en Sant… en Donald.
Però (i aquí ve el plot twist, que ja m’estava quedant això molt hater), no tots els controls són iguals ni tenen la mateixa intenció.
A l’altra punta del món, Austràlia acaba d’aprovar una llei que prohibeix les xarxes socials fins als 16 anys. I aquí és on molta gent esclata amb allò de l’autoritarisme. Bé, clar: principalment els de sempre. Reaccionaris, liberals i dretes diverses que, com no podia ser d’una altra manera, veuen amb mals ulls qualsevol mesura que pugui incomodar empreses i multimilionaris.
I mentre jo, sincerament… respiro. I penso: finalment algú s’atreveix a obrir el meló que ningú vol obrir, però que cal obrir com més aviat millor.
Perquè no ens enganyem: les xarxes socials són productes dissenyats per enganxar adults. I si amb adults ja funcionen així, què no faran amb cervells en construcció.
Després vindran els discursos de la responsabilitat individual, de la llibertat de les famílies i altres expressions precioses (defensades, de nou, pels neoliberals, criptobros i dretes en general) quan es tracta de no molestar les grans plataformes tecnològiques. Però els estudis fa temps que ho diuen clar: ansietat disparada, trastorns alimentaris, autolesions, addicció, hipersexualització i una llarga llista de problemes que, casualment, no apareixen als anuncis d’Instagram.
Així que sí: let them be kids.
Deixem-los ser nens.
Deixem-los avorrir-se i jugar i equivocar-se en un parc i no davant d’un algoritme. La infància és l’últim territori lliure que ens queda, i protegir-la no és cap croada moralista: és una qüestió de salut pública.
Mentre els ultraconservadors volen revisar els nostres posts des de la pandèmia cap aquí per controlar què pensem avui, a casa nostra el debat va per un altre camí. El Ministeri de Transformació Digital espera implantar a partir de 2026 una eina tecnològica que impedeixi l’accés a les xarxes socials a menors de 16 anys mitjançant una verificació d’edat efectiva i fiable. No es tracta del clàssic “marca la teva data de naixement” que qualsevol pot manipular, sinó d’un sistema pensat per funcionar de veritat, en col·laboració amb altres països europeus i la Comissió Europea. Ara mateix, es troba en fase de proves.
L’objectiu és clar: evitar que nens i adolescents entrin abans d’hora en plataformes dissenyades per explotar la seva atenció, i protegir la seva salut mental i el seu desenvolupament davant els riscos reals d’un ús precoç i no supervisat. Tant de bo, doncs, siguem precursors al continent europeu, no només adaptant la llei, sinó creant l’eina digital necessària per fer-la complir.
I aquí és on la paradoxa occidental es fa encara més interessant.
Prohibir TikTok fins als 16 no és autoritarisme: és regalar temps, carrer, avorriment i infància a la nostra canalla. És deixar que nens i nenes continuïn sent allò que són durant tot el temps que haurien de ser-ho. Per tant, la pregunta ja no és si cal limitar les xarxes fins als 16. La pregunta és per què hem trigat tant en adonar-nos que s’havia de fer.
Revisar els memes d’un adult per deixar-lo entrar a un país, en canvi, és un altre tipus de joc. Un joc que les democràcies no es poden permetre. Perquè això sí que és autoritarisme reaccionari.
Les dues mesures, doncs, no són la mateixa cosa. Tinguem-ho clar.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 23 de desembre de 2025
