elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
El Drac Blau Contra el Castell Català: Una Faula (Poc) Edificant
Vet aquí que en terres catalanes, bressol de seny i tradició, s’alçava un castell humil però amb ànima, conegut com a Banc Sabadell. Amb les seves arrels ben clavades a la terra, acollia els seus habitants amb una proximitat que escalfava el cor, com la rosa vermella de Sant Jordi. Si tenies un neguit, una hipoteca ballarina o simplement volies estalviar per la teva primera bicicleta, allà hi trobaves una orella amiga i una solució, per modesta que fos la teva butxaca.
Però heus aquí que de les terres llunyanes, on els gratacels esclafen el cel i els números ballen fredament en pantalles gegants, va aparèixer un drac d’un blau metàl·lic enlluernador: el temut BBVA. Amb la seva mirada glacial i la seva cuirassa d’algoritmes complexos, va posar els seus ulls cobdiciosos sobre el tranquil castell català.
“Què hi feu aquí, amb aquesta escala humana i aquest tracte personal?” semblava bramar el drac amb la seva veu de comunicat de premsa. “En el meu imperi de dades i macrooperacions, els vostres problemes individuals són tan insignificants com una formiga en un balanç trimestral. Si no teniu una quantitat ingent de diners, sou poc més que un bit sense importància!”
I així, amb una ofensiva que recordava més a una operació de mercat que a una cavalcada heroica, el drac blau va llançar la seva OPA hostil. Les seves armes no eren llances ni foc, sinó informes detallats i ofertes que, sota una capa de números atractius, amagaven la promesa d’una absorció freda i distant.
Els habitants del castell, acostumats a tractar amb persones que coneixien el seu nom i la història del seu negoci familiar, miraven amb perplexitat aquest gegant impersonal. Imaginaven les oficines convertint-se en espais diàfans on l’única veu seria la d’un contestador automàtic i l’únic contacte humà, un xat amb respostes predefinides.
On quedaria la calidesa de la festa major finançada pel banc del barri? On anirien els avis a cobrar la pensió i fer una mica de conversa? Qui entendria les particularitats del teixit empresarial català, fet de petites i mitjanes empreses que necessiten un soci financer que els parli de tu a tu?
Mentre el drac blau continuava la seva ofensiva, brandant la seva promesa d’eficiència i sinergies (paraules que sonaven tan buides com un tambor sense pell), els habitants del castell es preguntaven si la llegenda de Sant Jordi es repetiria. Però aquesta vegada, en comptes d’un cavaller amb una llança, potser necessitarien una estratègia astuta i la força de la seva unitat per defensar la seva manera de fer, on les persones compten més que els punts percentuals.
Potser, en lloc d’una rosa, el drac blau acabaria empassant-se una realitat ben catalana: que la proximitat i el tracte humà són un tresor més preuat que qualsevol balanç gegantí. I que, a vegades, la força no resideix en la mida, sinó en l’ànima d’un poble i de les seves institucions.
… I així, amb una ofensiva que recordava més a una operació de mercat que a una cavalcada heroica, el drac blau va llançar la seva OPA hostil. Les seves armes no eren llances ni foc, sinó informes detallats i ofertes que, sota una capa de números atractius, amagaven la promesa d’una absorció freda i distant.
Els habitants del castell, acostumats a tractar amb persones que coneixien el seu nom i la història del seu negoci familiar, miraven amb perplexitat aquest gegant impersonal. Imaginaven les oficines convertint-se en espais diàfans on l’única veu seria la d’un contestador automàtic i l’únic contacte humà, un xat amb respostes predefinides que semblaven escrites per un robot amb problemes d’empatia.
“Si necessiteu parlar amb un director,” bramava el drac blau a través de la seva app, on els menús desplegables es multiplicaven com les hydras de la mitologia, “heu de sol·licitar una cita amb antelació. És com demanar hora al mateix Donald Trump per jugar a golf, però amb menys probabilitats d’èxit.”
Els habitants del castell, que recordaven els dies en què podien trucar al seu director de sucursal i resoldre un problema en cinc minuts, es miraven amb incredulitat. “Això és un banc o una agència de viatges per a astronautes?”, es preguntaven.
On quedaria la calidesa de la festa major finançada pel banc del barri? On anirien els avis a cobrar la pensió i fer una mica de conversa, si ni tan sols podien trobar un telèfon que els connectés amb una veu humana? Qui entendria les particularitats del teixit empresarial català, fet de petites i mitjanes empreses que necessiten un soci financer que els parli de tu a tu, i no un algoritme que els ofereixi crèdits pre-aprovats sense preguntar-los ni el nom?
Mentre el drac blau continuava la seva ofensiva, brandant la seva promesa d’eficiència i sinergies (paraules que sonaven tan buides com un tambor sense pell), els habitants del castell es preguntaven si la llegenda de Sant Jordi es repetiria. Però aquesta vegada, en comptes d’un cavaller amb una llança, potser necessitarien una estratègia astuta i la força de la seva unitat per defensar la seva manera de fer, on les persones compten més que els punts percentuals i on fins i tot els avis tenen dret a una conversa amb algú que no sigui un chatbot.
Potser, en lloc d’una rosa, el drac blau acabaria empassant-se una realitat ben catalana: que la proximitat i el tracte humà són un tresor més preuat que qualsevol balanç gegantí. I que, a vegades, la força no resideix en la mida, sinó en l’ànima d’un poble i de les seves institucions, i en la capacitat de trobar un director de banc sense haver de passar per una odisea digital.
