elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
El teixit de serveis socials és un gran tapís format per molts fils de diferents colors i gruixos i que, si es trena hàbilment, hauria de mostrar un dibuix reconeixible i visualment convincent.
Teixir el tapís és un treball infinit i cada govern i cada generació hi treballa, o hi hauria de treballar. Però el teixit no avança linealment sinó a batzegades segons qui estiri més del fil, i el pitjor és que s’acaben posant pedaços que ja ningú arregla i afebleix el conjunt.
Així, a l’estiu, els incendis fan que el servei social i d’emergència que composen els bombers tinguin major presencia en jornades interminables, amb recursos, humans i tècnics, limitats, i jugant-se la vida. I quan passen els incendis ja ningú se’n recorda.
La sequera fa que es corri a limitar el consum d’aigua, per decret amb amenaça de multa i reduint la pressió de l’aigua, mentre es parla de quantes plantes dessalinitzadores fan falta. I quan torna a ploure ningú se’n recorda.
Amb la COVID la gent cantava cada vespre afalagant al personal sanitari per la seva entrega i les autoritats dient que el desfici seria objecte d’estudi per que mai més ho fos. I quan passa la pandèmia tothom s’oblida.
Quan els resultats de les proves PISA, o les més locals PAP i PAU que determinen el nivell de preparació de l’alumnat mostren uns percentatges de superació per sota de l’esperat, es parla de remodelar el sistema educatiu i dimensionar convenientment els centres amb un professorat format i suficient. Quan arriba l’estiu tothom s’oblida.
Be, de fet, quan dic tothom s’oblida em refereixo a tothom que te la capacitat i l’obligació de poder actuar en conseqüència. Doncs els col·lectius afectats no obliden.
I és que ni els sous ni les plantilles ni els mitjans dels serveis de bombers, sanitaris i educatius, per dir-ne alguns, s’adeqüen ni al que se’ls va dir ni al que hauria de ser.
I quan aquests col·lectius recorren a la vaga per reivindicar allò que els pertoca, els ciutadans, que els han estat aplaudint i celebrant en èpoques de necessitat, es queixen perquè les vagues els afecten.
Els afecta que el personal sanitari faci vaga doncs retarda i ajorna les visites, les proves i les intervencions quirúrgiques; els afecta que el professorat faci vaga perquè no tenen amb qui deixar els fills més petits; els afecta les mesures contra la sequera perquè els que viuen en pisos alts tenen menys pressió d’aigua.
Tothom veu la realitat segons les ulleres de les seves prioritats i així el tapis no es va teixint de manera uniforme ni amb previsió de futur sinó que es va apedaçant tal com raja i el dibuix de societat que està quedant es un gargot inintel·ligible ple de forats.
