Hantavirus per Phil Connors

Aquests dies els creueristes estan tenint una crisi de fe. Allò que els fa feliços, que es passar un dies de vacances travessant el mar tot inclòs, pot esdevenir un taüt flotant de peli de terror. I pensen amb verdader temor, que la polsera tecnològica que serveix per identificar-se i obtenir accessos no acabi servir per identificar el seu cadàver.

I és comprensible doncs està en un vaixell en una situació d’emergència sanitària ha de fer perdre els nervis al més sencer.

Totes les cadenes de televisió s’han apressat a fer seu el reportatge i és que l’efecte crida fa que no puguis ser lliure de parlar del que vulguis sinó del que toca. Perquè si la competència parla d’això i tu no, perds audiència.

I ara toca parlar de la crisi del hantavirus i del vaixell maleït. Hi ha titulars, com de pel·lícula de sèrie B, que no tenen desaprofitament: Virus mortal rumbo a España.

I es que hi ha un vaixell, el MV Hondius, que feia un creuer de luxe, que ha estat afectat per uns passatgers amb hantavirus i te previst atracar a Tenerife, segons un acord entre algú del govern d’España i l’OMS.

Dic algú doncs segons qui escoltes es un o l’altre. Dic segons un acord perquè segons qui escoltes no hi ha paper que ho demostri o tot el contrari.

I segons el color del partit polític, el que s’està fent, deixant que el vaixell arribi a costes espanyoles, és un acte humanitari, un acte de responsabilitat cívica, una obligació contractual amb l’OMS, una acció que posa en risc la vida dels espanyols, una cortina de fum per tapar el judici pel cas de les mascaretes, una mostra més de la incompetència del president del govern …

I segons la persona experta convidada a explicar la realitat del virus i la seva capacitat i via de transmissió, l’índex de mortalitat i si estem en risc o no, hi ha tal disparitat d’opinions que fa fredor saber que estem en mans de persones que han cobrat per aparèixer en televisió dient allò que el color polític de la cadena que els ha contractat els hi ha dit que digui.

Així hi ha qui clama que estem davant d’una possible pandèmia (saltant-se l’esglaó anterior d’una epidèmia) i hi ha qui diu que això passa tot sovint només que no ens assabentem, que el risc de transmissió es pràcticament nul i que tot plegat son quatre gotes. Entre el cataclisme i el no n’hi ha per tant, tenim tota l’escala de diferents nivells de catàstrofe.

Estem en la era del periodisme de propaganda per excel·lència i catastrofista per necessitat política. L’era en que s’ha de generar por, inquietud i neguit per tot, per tal que la ciutadania no senti la necessitat de pensar per si mateixa. Les noticies han de generar alarma i quan més millor.

Les cadenes de televisió farcides de tertulians i pseudoperiodistes, algun de veritat també hi és però gairebé no se’l sent, porten dies i moltes hores a parlar del tema abordant-lo des de tots els angles inimaginables, alguns amb força creativitat, tot s’ha de dir.

I es creuen que tota la població hi està pendent, sense entendre que és una noticia més i que si cal prendre mesures ja es farà.

De moment el que a la gent realment li preocupa es haver de seguir agafant metros atapeïts amb pispes i sàtirs, patir llargues esperes en andanes per on no sembla que vulgui passar cap tren, demanar hora per una visita metge i que t’hagis d’esperar més d’una setmana, patir un retard de mesos per la teva intervenció quirúrgica, suportar cues a les carreteres per un dimensionament inadequat de les vies públiques, pagar la gasolina i l’oli a preus de rics, i que, per tot plegat, les imatges del Bunker de la planta 22 de l’Hospital Gómez Ulla de Madrid, on s’ingressaran els passatgers del creuer per veure si desenvolupen algun símptoma, els sembla ciència ficció.