elsot.cat Diari Digital de Sant Quirze del Vallès
Els que vam créixer entre els 80 i els 90 sabem perfectament què vol dir això: tardes de videoclub, recreatives amb monedes de 25 pessetes, còmics de grapa, dibuixos al Club Super3 i joguines que no és que fossin guapes: és que eren èpiques.
Consti en acta que jo encara guardo figures dels Masters del Universo. I amb orgull. També recordo perfectament quan, de petit, quedava molt d’hora i gairebé d’amagat amb un veí de Les Fonts, que vivia al mateix carrer on visc jo ara, per jugar al Street Fighter abans d’anar a classe al Pilarín. Allò no era només jugar. Era entrar en un món propi, amb codis secrets, tècniques xules i una èpica de barri que avui potser sona exagerada, però que llavors ho era tot.
Perquè no hi havia telèfons. Ni internet. Ni apps. Jo sortia a la porta, ell també, i amb un gest ens enteníem. Coses de nens dels 80, com els de Stranger Things, però versió Les Fonts.
I ara sembla que tot aquell univers torna, aquest 2026.
Street Fighter, Mortal Kombat II, Masters of the Universe, Star Wars amb The Mandalorian and Grogu, Spider-Man, Avengers, Supergirl, Dune 3… La cartellera d’aquest any sembla escrita per algú que va créixer entre figures de He-Man, VHS i pòsters enganxats amb Blu Tack.
Durant anys, allò friqui semblava una cosa menor. Una afició de quatre rarets. Dels que no molàvem. Però el temps ha fet justícia. Aquells nens ara som adults, tenim nostàlgia, fills, hipoteques i, suposo que el més important per als productors americans: diners per pagar entrades de cine.
I com que som molt fàcils de convèncer, ens busquen. Perquè només ens han de posar davant una espasa làser, un “Hadouken” o un “Fatality” i ja ens hi fiquem de crani.
La intenció és evident: amortitzar la nostàlgia. Però també hi ha alguna cosa bonica. Aquelles històries ens recorden qui érem, d’on venim i com d’important pot ser imaginar altres mons quan el món real no té tant color ni tanta màgia com ens agradaria.
I, a més, connecten generacions. Jo he tornat a comprar figures dels Masters per jugar amb el meu fill. I anirem a veure The Mandalorian and Grogu i Supergirl. I en parlarem, segur.
Passat el temps, als meus 45 anys (tot i que aparento 44 i mig) se suposa que puc dir que soc adult. Sí. Però això no és incompatible amb que encara m’agradin aquestes històries. Perquè madurar no era llençar els ninots a les escombraries. Era conservar-los el temps suficient perquè ens tornessin a explicar noves històries.
Perquè això no es cura. Qui és geek, o friqui, ho és tota la vida.
Que no ens passi res.
Paco Marín, fontí i demòcrata
Sant Quirze del Vallès, 6 de maig de 2026.
