Avisos importants

La Taula Rodona.

Sant Quirze és poble de masies. Dins del terme municipal n’hi havia una vintena. Aquestes masies, les que queden, són el testimoni d’un evident passat agrícola. Totes elles tenien una font al costat. No deuria ser pas casual. Moltes d’aquelles fonts eren força conegudes i cabaloses, com les de Can Camps, de Can Casablancas, del Mas Duran o Can Vinyals.

Quatre de les masies més properes a Sabadell eren: Can Casablancas, el Mas Duran, Can Vinyals i Can Canals. Aquesta proximitat propiciava que famílies i colles de Sabadell anessin, anys ha, a passar les tardes de diumenge i de festius a les seves fonts.

Quan no hi havia televisió i l’automòbil encara no havia arribat a les economies populars, amb una pilota o una corda es podia passar tot un diumenge a la tarda. La televisió com a passatemps familiar es va popularitzar a inicis dels seixanta. El primer partit de futbol emès en directe va ser el febrer de 1959, però la programació estable d’un partit setmanal, els diumenges de les vuit de la tarda, va començar passada  la meitat dels seixanta.

Els automòbils utilitaris van arribar a les economies familiars, pagats amb lletres, a meitat dels seixanta. Vol dir que els dos elements que van individualitzar més la vida familiar: el televisor i el cotxe utilitari, van aparèixer entre mitjans i finals dels seixanta. Des llavors, les fonts de Sant Quirze van deixar de ser el lloc de pelegrinatge de colles i famílies, els diumenges i dies de festa.

Una corda servia per saltar, individualment o en grup. Entrant i sortint sense perdre el compàs. Més de pressa o més poc a poc. També per fer un concurs de salt d’alçada o una competició de força, estirant dos grups de cada un dels extrems. Lligant els dos extrems de la corda a una branca horitzontal adient i deixant-la penjar, es convertia en un improvisat gronxador. Per altra banda, amb una pilota es podia jugar amb les mans, amb els peus i amb el cap. Definitivament, per passar una bona tarda, només es necessitava una pilota o una corda.

Un detall que no ha canviat massa és que, com ara, aleshores també es jugava en castellà. Es parlava en català, però la cançó que es cantava tot saltant era: el cocherito leré, me dijo anoche leré

La joventut d’aquella època, sense mòbil, sense internet, ni facebook, ni instagram, ni whatsapp, ni twitter, ni youtube, ni google, ni cap d’aquestes endergues, de forma que ara seria inexplicable, tant sols amb una pilota o amb una corda, podien passar tota una tarda de la forma més agradable i divertida.

Si hi havia nois i noies -quan hi anaven famílies senceres es donava aquest cas- els que ja divuitejaven els agradava jugar a cuit d’amagar per parelles. Era divertit de debò. De tant en tant, alguna parella es perdia una bona estona. En tornar, només havien de tenir la precaució d’espolsar-se bé la pinassa de la roba.

Aquestes quatre masies properes a Sabadell, eren les preferides per la seva gent. De manera que els sabadellencs de més al Nord, com els d’Hostafrancs, de la Serra Camaró o de Can Rull, solien anar a Can Casablancas perquè els quedava més a prop. Els del centre, de Can feu o de Gràcia, anaven a la Taula Rodona o a Can Vinyals i els del Campoamor a Can Canals. Potser que aquesta afirmació no sigui exacta del tot, però sí molt aproximada. Encara que per ser rigorosos, la que tenia més èxit era la Taula Rodona.

A la foto, de l’any 1958, hi ha una bona colla d’homes, joves i nois, tot mascles, en un berenar multitudinari. Abans, però, es jugava a pilota, es feien curses o, simplement el mandra. La beguda (vi, gasosa i cerveses) i la fruita (melons i síndries) es mantenien en fresc dins la riera, d’aigua neta i cristallina. L’aigua, es bevia la de la font.

Aquell paratge era encantador. Ombrívol i acollidor. Amb uns plataners altíssims. Al mig hi havia una zona plana, extensa, agradable, pròpia per córrer, jugar, gaudir de l’ambient natural i també, com és de suposar, per berenar o dinar. Aquest lloc que per els naturals de Sant Quirze era conegut com la Font de les Morisques, també ho era per la Taula Rodona, especialment pels de Sabadell.

La població del Campoamor solia ser castellano-parlant. Des d’aquell barri, al Sud de Sabadell, travessant al camp d’aviació i pel camí de Can Torres arribaven a Can Canals en un moment. A la majoria els era molt difícil pronunciar Canals.

Com es poden posar una ela i una essa juntes, sense cap vocal al mig?, com pot ser això?. Bé, ja fos per aquesta raó o, ves a saber per quin motiu, aquella font va ser batejada en castellà com la Fuente el Sapo. Tots els habitants del Campoamor sabien on era la Fuente el Sapo. Hi anaven a buscar aigua, a esmorzar, a dinar, a berenar o, simplement a passar l’estona. Era un dels llocs preferits dels veïns del Campoamor.

Però encara els costava més pronunciar Can Llobateras. A qui se li pot ocórrer posar una ella després d’una ena i quedar tant panxo. D’aquí que pels castellano-parlants fos batejat, aquest nom i el de Sabadell, com el Caño Goteras.

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close