Una de cada vuit persones

Mairena Rivas Vázquez Periodista

És possible que et trobis entre el 30-35% de les persones de Catalunya que experimenta un trastorn mental al llarg de la vida, però també és possible que no ho comentis mai perquè et fa por que, un cop se sàpiga, no et vegin “com sempre”. Tems descobrir que potser afloraran sobre tu prejudicis socials desfavorables. Tristament, és cert que vivim en una societat que, de forma generalitzada, ens prejutja i ens jutja negativament sense saber, que banalitza allò que ens passa, que ens alliçona quan ens veu vulnerables. Una societat que, paradoxalment, la formem milions de persones i en la qual destaca una xifra que no ens hauria de deixar indiferents: Una de cada vuit persones a tot el món, segons l’Organització Mundial de la Salut, està afectada per un trastorn mental.

Tu i jo podem trobar-nos entre aquestes vuit persones i, malgrat la dimensió d’aquesta dada, ens segueix envaint un sentiment de vergonya quan imaginem que es poden produir reaccions negatives cap a nosaltres. I és molt injust que no puguis exterioritzar amb naturalitat tot allò que et turmenta, el garbuix que de vegades embolica el teu cap, pensaments intrusius que distorsionen la teva realitat i t’aboquen a una tristesa que no t’agrada, però que s’ha enganxat a tu com una llagasta, una tristesa que et reclou en un aïllament sovint no volgut.

Cal molta educació i consciència col·lectiva per aconseguir una societat tolerant que ens porti a trencar la barrera de la por i de la vergonya. Cal que puguis dir obertament, si et ve de gust, que tens una malaltia que t’afecta el cervell, una alteració clínica en una part dels teus òrgans com ho pot ser una insuficiència renal, un trastorn pulmonar o una distensió abdominal. Avui dia, com passa amb tota malaltia orgànica, s’han assolit importants avenços en el tractament dels trastorns mentals, no només farmacològics sinó també terapèutics. Perquè una malaltia mental és, sens dubte, equiparable a qualsevol altra patologia física.

Cal també deixar d’utilitzar expressions de l’estil: “Aquesta persona té un TOC”, o “aquesta persona és bipolar”, o “aquesta persona és retrassada” per referir-nos a persones que, possiblement, són neurodivergents, però… i què, si ho són? Cada vegada que escolto algú emprant aquest llenguatge en un sentit pejoratiu se’m remou l’estómac. De veritat. Ningú no té cap dret a emprar aquests termes, tan alegrement, per definir una conducta o un aspecte d’una persona.

Repeteixo, això afecta una de cada vuit persones a tot el món i, que siguis una de vuit, és un senyal que no estàs sola. No permetis que la por a l’etiqueta, a l’estigma, a la discriminació et freni la possibilitat de demanar ajuda professional.