Tanatoturisme a Tor

Eulàlia Soria Bordes Llicenciada en protocol i relacions institucionals

Tanatoturisme: terme creat a mitjans dels anys 90, també anomenat Grief Tourism o Thanatourism (del grec Tànatos, que significa mort). Defineix una forma de turisme que agermana els viatges de plaer amb llocs associats amb la mort o la tragèdia (Sant Google dixit).

Fins fa poc pensava que això del tanatoturisme era una mena de llegenda urbana o que era una forma de viatjar només apta per a persones morboses que trobaven no sé què quan visitaven llocs com Hiroshima, Chernobyl, la zona cero de Nova York o els camps de batalla més sagnants i inhumans.

Però, oh sorpresa! Resulta que aquí, a casa nostra, també hi ha qui practica aquesta macabra afició. Per què, com se’n pot dir de la dèria de pujar a l’alta muntanya per pistes estretes, plenes de corbes i sense asfaltar per visitar un poblet de només tretze cases com Tor? Algú podria pensar que els centenars de persones que els darrers caps de setmana han realitzat aquest viatge turístic cercaven paisatges idíl·lics, aire pur, contacte amb la natura, tranquil·litat… però no. El que volien era trepitjar els carrerons d’aquest poblet del Pallars Sobirà on el 3 de juliol de 1980 es produí l’assassinat de dos suposats guardaespatlles d’un veí del lloc i on, quinze anys després, un altre veí de Tor -Josep Montané “Sansa”- moria en estranyes circumstàncies. Bé, volien trepitjar els carrers, veure de prop les cases i els possibles escenaris i/ o protagonistes del drama, sentir-se part de la història i poder dir: jo també hi vaig ser. I fer-se fotos, moltes fotos i selfis, molts selfis.

Si pel cap baix han passat trenta anys d’aquells fets, per què ara desperten tanta expectació i tant d’interès? Aquí és on entra en acció el periodista especialitzat en crònica negra Carles Porta. Haig de confessar que fa molts anys vaig llegir el seu llibre “Tor. Tretze cases i tres morts” i que em va agradar força. També he seguit algun episodi de la sèrie “Crims” que en Porta presenta a TV3, alguns m’han agradat més i altres se m’han fet pesats. Però en el cas que ens ocupa, els crims de Tor, el docudrama, docusèrie o digueu-ne com vulgueu ha pogut amb mi. Només he vist un capítol i gairebé obligada per la meva filla, que sí s’ha enganxat a la història. En la meva humil opinió s’ha volgut estirar massa el fil d’uns fets que ja no són d’actualitat, eternitzant la trama amb suposats cops d’efecte, noves revelacions i vies d’investigació que no duen enlloc, testimonis poc fiables… Ja sabem que en el món de la premsa el que va passar fa una setmana ja no és notícia, doncs imagineu-vos l’interès que en la meva persona han despertat uns fets que s’inicien el 1980.

Però amb això no vull treure mèrit a la feina que han fet en Carles Porta i el seu equip. Els índexs d’audiència no menteixen i TV3 ha rebentat les nits de dilluns. A més, com que el cas no ha estat mai resolt deixa la porta oberta a noves temporades, nous personatges, nous testimonis, noves entrevistes…Tot sigui per mantenir despert l’interès dels telespectadors i superar noves quotes d’audiència.

Altra cosa és el que deuen pensar els habitants de Tor i les seves rodalies. Pel que ha llegit a la premsa n’hi ha que ja n’estan fins als dallonses de tants i tants guiris passejant pels seus carrers, ficant el nas per arreu, provocant embussos a la pista que condueix fins al poble i aparcant els seus vehicles on poden o on volen. Fins i tot els agents rurals han hagut de denunciar intrèpids turistes que xafaven l’herba dels prats al volant dels seus 4X4 o que havien plantat la tenda on els havia vingut bé, sense tenir em compte que Tor es troba dins d’un espai natural protegit o que les seves finques són particulars. No vull pensar què passarà el dia que hi hagi un accident a la citada pista o que en el cas d’una emergència no es pugui actuar com cal per culpa del col·lapse circulatori dels centenar de tanatoturistes que ronden pel, fins ara, tranquil poblet pirinenc. De ben segur la culpa serà de l’Administració per no haver previst l’aglomeració de turistes assedegats de “sensacions”.

Ara em direu que soc una exagerada, que hi ha qui s’hi guanya la vida amb la munió de guiris que s’arriben fins a Tor i que l’únic restaurant del poble no para de servir àpats… Però és que el control de la massificació turística que tant reclamen els barcelonins -per posar un exemple- no s’ha de tenir en compte a les valls del Pirineu? No volem un model econòmic que no depengui del turisme i de la seva estacionalitat? No volem productes de quilòmetre zero, uns pagesos i uns ramaders que es puguin guanyar les garrofes amb tranquil·litat? Doncs deixem en pau els habitants de Tor, que no són els actors d’un circ i que han de patir, els agradi o no, els efectes d’una fama que no volen ni han demanat. A Catalunya hi ha milers i milers de llocs i d’indrets amb un alt interès de tot tipus que la gent no coneix, perquè no surten per la tele, però que mereixen una visita. Només fa falta tenir ganes de descobrir-los i no deixar-se endur per modes o per borreguismes.

A punt que d’acabar aquesta columna m’assabento que TV3 té previst oferir-nos un capítol de la sèrie “Sense ficció” que “traça la ruta de la impunitat dels delictes d’abusos sexuals de dos sacerdots jesuïtes a col·legis de Barcelona i de Cochabamba”. Despertarà el mateix interès morbós entre els tanatoturistes que el drama de Tor? Veurem per televisió centenars de persones a les portes d’aquestes escoles, cotxes col·lapsant les voreres més properes? La veritat, per respecte a les víctimes, espero que no. Però quan entren en joc les particularitats de l’espècie humana mai se sap.