Necrològiques i esqueles.

La informació de necrològiques ocupa pàgines senceres. Llargs llistats de gent difunta omplen les pàgines dels diaris. Aquest virus està fent estralls. Una societat dita moderna, que s’ha preocupat pels avenços nuclears i aeroespacials; que ha posat especial prioritat en les comunicacions: aèries, terrestres o de xarxa i que depèn de les influències macroeconòmiques, està sent vençuda per un virus microscòpic.

Les funeràries i els cementiris estan desbordats. No hi caben diferències d’edat, de sexe o de condició econòmica. Tothom pot formar part de la llista de víctimes. Diuen que el retrat robot de qui omple les UCIs, és un home de 73 anys hipertens. Però la veritat és que ningú es pot escapar de l’abast d’aquesta pandèmia.

La gent mor ben sola. El darrer alè de la vida es exhalat en la més absoluta soledat. Injust. Inhumà. Una tristor immensa. Les famílies no poden acomiadar els seus éssers estimats. Funeràries i cementiris no donen l’abast. Els fèretres s’acumulen. Els posen a la fila. Han de fer cua, tant per ser enterrats com per ser incinerats. Els enterraments han desaparegut. Com a molt, dues o tres persones poden assistir al comiat. Llegir el nom dels difunts en llargs llistats, de moment, és l’homenatge que es pot fer.

Any ha, les pàgines més interessants dels diaris, podien ser les seccions d’esport, d’economia o de notícies exteriors, però les més llegides eren les necrològiques. A La Vanguardia, per exemple, fins l’any 1934, les esqueles anaven a la portada. A partir d’aquell any van passar a la segona pàgina.

La meva besàvia era el primer que buscava a l’obrir el diari, les esqueles. Volia saber qui li havia passat al davant. Una tieta meva comprava el Diari de Sabadell, només els dimecres, perquè hi sortien els morts de la setmana.

Les esqueles també han estat motiu de broma. Més o menys encertades, o no, hi ha ocurrències que parlen de les notes necrològiques. Més o menys graciosos, sinistres o macabres, hi ha acudits que tenen a veure amb les esqueles. Diuen que aquells dies que Franco estava agonitzant, un home es dirigia cada dia al quiosc, es mirava i observava amb deteniment totes les portades i se’n anava. Un dia rere l’altra. No comprava cap diari, només mirava les portades. El quiosquer, encuriosit per aquell comportament es va decidir preguntar-li si cercava alguna cosa en concert. La resposta va ser: “Sí, estic buscant una esquela”. –Oh, però escolti, les esqueles són a l’interior-, respongué el dependent.

L’home, amb posat seriós i veu decidida, va dir: “No, no. Ja li asseguro jo que l’esquela que estic esperant sortirà a la portada i ben visible”.

Diuen, també, que uns anys abans, un senyor anava al quiosc, obria el diari, passava pàgines fins la secció de les esqueles, se les mirava, tancava el diari i el deixava al seu lloc. Mai el comprava, només es mirava les esqueles.

El quiosquer, curiós, es va interessar per aquell comportament. La resposta del possible client va ser: “Vinc a veure si surt el meu nom. Estic buscant la meva esquela”.

Així un dia i una altre dia. La seva esquela no sortia.

Però vet aquí que un dia va sortir. El seu nom i cognoms, apareixien dins d’un requadre negre presidit per una creu. El quiosquer en veure-la, va murmurar interiorment: -Quins collons, avui que surt, no ha vingut a veure-la-.

Acabem amb unes petites notes d’humor. Una pinzellada de sornegueria per acompanyar aquests greus moments que ens toca viure. I que sembla que anirà per llarg.

 

 

Jaume Barberà Canudas