L’emoció d’un nou inici

Lourdes Cardona Periodista

Segur que tothom n’ha sentit alguna vegada a la vida. Oi que sabeu de què parlo quan em refereixo a la inquietud o el neguit de les primeres vegades? Bé sigui perquè t’has enamorat i descobreixes què és compartir el camí de la mà d’una altra persona bé perquè decideixes deixar-la marxar, bé sigui perquè optes per emprendre un nou viarany i deixar-ne enrere un altre… sigui com sigui, sortir de la nostra zona de confort (encara que sigui per a bé i per decisió pròpia) sempre genera incerteses que ens omplen la panxa de papallones.

Aquest estiu en tinc l’estómac ple: l’emoció d’un nou inici (amb l’ajuda de la calor asfixiant que fa mentre us escric a les terres de Ponent) m’ha pres la gana. Quan es publiqui aquesta columna just farà un mes que he canviat de feina. Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, vaig decidir llençar-me a la piscina i deixar enrere la meva etapa com a membre de l’equip de Comunicació de l’Ajuntament de Tàrrega, del qual n’he format part gairebé tres anys.

Me n’emporto grans aprenentatges al costat d’un cap de premsa com n’hi ha pocs a Lleida (els companys periodistes que hi han tractat segur que ho corroboren, com ho podia fer jo mateixa durant la meva etapa a l’altre costat de les “trinxeres”) i, el que és més important, el plaer d’haver treballat al costat de grans professionals i excel·lents companys de viatge que miren de servir la ciutat tan bé com saben i els permeten. Ja els ho vaig dir en la meva carta de comiat i ho reitero públicament, sou la veritable ànima de l’Ajuntament.

En conèixer la notícia, la majoria em deia que era molt valenta per deixar enrere la comoditat que dona una feina que ja tens apamada per iniciar un nou camí, fins i tot, que m’envejaven. Però a mi no m’ho semblava pas perquè “necessitava” aquest canvi que, d’altra banda, em fa tanta il·lusió com respecte. Recordeu l’article titulat “Noves lents per enfocar la realitat”? Mireu si en va ser de reveladora i inspiradora la xerrada de Begoña Ibarrola per a mi! Les paraules d’aquesta psicòloga em van donar l’empenta necessària per creuar la porta que, com qui no vol la cosa, tenia oberta davant els ulls.

Així que he canviat la comunicació institucional per la comunicació corporativa i el màrqueting de la mà d’una jove empresa, l’agència web Dispromèdia, que creu en el talent sense condicionants. Una empresa que valora tant la formació del seu personal com la seva experiència; que aconsegueix una comunió perfecta entre gent jove amb idees fresques i innovadores amb altres que no ho són tant que aporten un alt grau d’expertesa i punts de vista més conservadors i analítics. Un negoci que aposta per teixir relacions horitzontals entre socis i plantilla a fi d’aconseguir un ambient de treball distès i d’allò més agradable, en el qual totes les opinions tenen el mateix valor i se sospesen detingudament a l’hora de prendre decisions.

En definitiva, una firma que és com una família i que m’ha rebut amb els braços oberts. Només puc dir que espero, amb totes les meves forces, encaixar-hi i estar a l’altura de l’encàrrec que se m’ha confiat. El benestar, tan físic com emocional, que m’aporta aquest nou capítol de la meva carrera és increïble.

Segur que és més senzill forjar aquest flow en empreses de petites dimensions com la nostra que en les que comencen a tenir certa dimensió. No ho negaré pas. Però deixeu que us digui que també crec que és qüestió de voluntat i de convenciment dels caps. Les estructures piramidals en les quals l’única opinió que compta és la de qui té l’última paraula, a qui ningú s’atreveix a contradir per molt que pensin que va errat, són cosa del segle passat.

Tot i que encara sobreviuen en els nostres dies, són una manera de dirigir arcaica i obsoleta que, lluny de generar compromís i afecció, en molts casos aconsegueix l’efecte contrari. Hi ha empresaris i empresàries que ho tenen clar, apliquen la intel·ligència emocional i exerceixen un lideratge en positiu que aconsegueix que la seva plantilla estimi l’empresa que dirigeixen com si fos seva. L’experiència m’ha demostrat que és quan els treballadors oferim el millor de nosaltres mateixos i, encara que se’ns aturin al davant trens plens de possibles oportunitats, decidim deixar-los passar. Perquè l’emoció d’un nou inici perduri!