elsot.cat Les notícies digitals de Sant Quirze
Entre Can Ferran i els Rosales hi ha, gairebé, els mateixos revolts que fa cent cinquanta anys. Ben poca cosa ha canviat. Ha millorat, això sí, en amplada, en el ferm, en peraltes, en seguretat i en senyalització, però el traçat és pràcticament el mateix. En canvi, en cent cinquanta anys, Sabadell ha multiplicat el seus habitants per quinze, Sant Quirze per vint-i-cinc i Rubí per trenta. A més, han aparegut urbanitzacions; s’han creat importants polígons industrials a una banda i a l’altra i, també, les autopistes C-58 i C-16. Vol dir que el trànsit per aquest vial, essencial per la comunicació viària entre les zones de Sabadell, Sant Quirze i Rubí, ha augmentat de forma progressiva. Mentre, la carretera és la mateixa. No és estrany, doncs, que, de bon matí, aquest tram de carretera es col·lapsi en un sentit i a la tarda, en el contrari.
Un altre tram de la mateixa carretera que també es manté igual que en el passat, és el que hi ha entre La Salut i Sentmenat, però en aquest cas, el trànsit rodat no ha sofert el vertiginós augment de Sant Quirze.
La situació geo-estratègica del municipi de Sant Quirze: al mig de tres autopistes; voltat de polígons industrials i d’urbanitzacions i proper a ciutats grans, l’ha convertit en un punt neuràlgic. És un nus vital per el que cada dia hi circulen milers de vehicles. Les desviacions de trànsit provocades per obres properes han arribat a marcar els inicis de la situació de col·lapse.
És imprescindible la variant de la C-1413a per desviar el trànsit del centre del municipi. S’ha de solucionar aquest tema amb caràcter d’urgència. Però ja fa temps que s’ha fet necessari un estudi, en profunditat, per tal de trobar una bona solució per el trànsit rodat de la zona, abans no arribi la sensació de col·lapse total.
La carretera de Molins de Rei a Caldes de Montbui, l’actual C-1413a, es va construir l’any 1865. Va ser, a l’hora, projecte fruit d’una necessitat i per donar solució a un problema, puntual, però greu.
La necessitat era la de connectar pobles que quedaven llunyans i aïllats, com Sentmenat, Caldes de Montbui o, fins i tot, Sant Feliu de Codines. Fins allà va arribar la carretera. No totes les carreteres havien de sortir o passar per Barcelona. Amb aquest pensament, des de la Diputació, es va creure oportú apostar pel desenvolupament de l’interior de la província, mitjan un vial que sortint de Molins de Rei, anés a Rubí, Sant Quirze, Sabadell, Sentmenat, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines.
Aleshores, i salvant les distàncies, aquesta via de comunicació va tenir la mateixa funció que l’Eix Transversal cent vint-i-cinc anys després, és a dir connectar pobles de l’interior per tal de possibilitar-ne el seu progrés. És evident que Sabadell era el més afavorit i li tocava el paper, durant molts anys, de cap i casal dels pobles citats. La mostra era que el seu mercat dels dissabtes va guanyar en anomenada i va créixer en gran manera. Per altra banda els carrers Fondo i de la Salut, pels que passava la carretera, estaven plens de botigues, d’artesans, de tasques i tota mena de comerços.
A Sant Quirze li anava molt bé la comunicació tant directe amb Sabadell i Rubí, confirmant l’encert que havia tingut al haver-se desempallegat, uns anys abans, del municipi de Sant Pere de Terrassa.
A més, en dur endavant les obres de la carretera, el problema que es solucionava era el de donar feina als centenars d’obrers que s’havien quedat al carrer. Una greu crisi en el sector del cotó ho havia provocat.
L’any 1864 el món es va quedar sense cotó. La guerra civil nord-americana havia deixat el món sense cotó. Els estats sudistes no en podien exportar. I amb el cotó d’Egipte no n’hi havia prou per tothom. A Sabadell aleshores hi havia importants cotoneres que, al quedar-se sense matèria primera, van entrar en una greu crisi. Els treballadors en van pagar les conseqüències.
Hi havia una altre fita que permetia la construcció de la carretera. El pont de La Salut ja s’havia acabat. L’important escull que representava salvar la llera del riu Ripoll s’havia resolt amb un important i robust pont.
Com totes les carreteres de l’època, el seu perfil es va vestir d’arbres d’ombra. Uns gentils plataners a banda i banda, marcaven el traçat de la carretera. El animals de tir o de força, ho agraïen. A l’estiu, els matxos, mules o cavalls que hi traginaven ho feien sota una protectora i fresca ombra. A l’hivern, en ser arbres de fulla caduca, permetien l’entrada del sol que escalfava les anques dels animals i els donava més empenta. Les carreteres que encara hi ha plataners fa goig de mirar-les, perquè aquells arbres van durar, just, cent anys.
A meitat dels seixanta del segle XX, la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors, les presses i l’excés de velocitat, el mal estat de les carreteres, uns perillosos utilitaris com l’anomenat cotxe de les vídues (Dauphine Gordini) i la poca predisposició de les autoritats per resoldre el cas pensant en la natura (és veritat, però, que es van viure moments molt difícils) van entrar en conflicte amb els pobres arbres. Sabeu qui va perdre oi?
Jaume Barberà Canudas
