El relat

Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l’Anoia i Veuanoia.cat

És difícil ser periodista en un mitjà privat, sense cap altra recolzament econòmic que els seus lectors i anunciants. I encara ho és més en ela premsa de proximitat, sempre propera i oberta a rebre les queixes i comentaris de qui surt en les publicacions. A ningú li agrada estar en el focus quan el que es diu es voldria diferent o amagat.

El periodisme és un element essencial en una democràcia sana. Cal preservar-lo i cuidar-lo, especialment quan la política ha agafat el camí d’estar sempre en campanya. Proliferen les oficines de premsa, on s’hi col·loquen bons professionals que distribueixen les informacions, notícies i anuncis que els interessa. Però el poder, massa sovint gestionat per personatges que han fet de la política una professió, solen castigar els mitjans que les critiquen o no els riuen les gràcies. Intenten pressionar les empreses editorials aprofitant-se de la seva fragilitat en els ingressos i amenacen amb reduir la publicitat o els ajuts. Utilitzen la discrecionalitat en els repartiments. Mai serà el mateix gaudir d’una premsa lliure, que valer-se de la premsa subjugada, xarxes i canals digitals, per difamar, mentir i confondre.

No és cosa d’ara. Antigament el poder ja narrava els fets i les realitats de la manera que creia més adient. Ho feia a través de cronistes, intel·lectuals assalariats al servei reial, o directament, com feia Juli César, explicant les seves campanyes militars a la Gàl·lia. Relats escrits des del poder, que els futurs historiadors han de fer servir per esbrinar què és el que realment passava en aquells moments. La història és la reconstrucció cronològica dels fets, de manera senzilla i sintètica, mentre el relat és la manera com s’explica, barrejant novel·la, llegenda, mites, faules, que reinterpreten la realitat i la presenten de la manera que els interessa.

El poder té molts recursos. En teoria destinats a millorar el benestar de la ciutadania. Però quan aquest és el que vol qui mana, s’acaba treballant per destruir l’adversari tractant d’imposar la pròpia visió dels fets. La baralla és sempre despietada, perquè el premi és tenir més poder, més capacitat econòmica i més gent seva en càrrecs públics. Darrerament s’han evidenciat situacions clares d’aquesta lluita per imposar el relat, que s’ha convertit en una arma política en la creació d’opinió, conscients que serà un factor determinant en les votacions on es juguen els càrrecs futurs.

I el bon periodista treballa amb vocació en aquesta entorn de confrontacions. Intentant explicar els fets i les causes, pensant que el seu premi serà el judici que es farà de la seva feina. Si es considera ben feta, podrà seguir realitzant-la de la mateixa manera, que no deixa de ser posar en les mans dels lectors el que passa i les explicacions de les raons que es creu que les motiven. I el lector en farà la seva valoració i es podrà formar la seva pròpia opinió. Així es construeix la llibertat. Amb constància, honestedat i valentia. Però sempre caldrà el recolzament dels ciutadans lliures que creuen en la necessitat d’aquesta feina i volen que es  continuï fent.