Conformadors d’opinió

Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l’Anoia i Veuanoia.cat

L’Abril de 1921, quan es celebrava el primer centenari del diari britànic The Guardian, Charles Prestwich Scott escrivia l’editorial, fent un al·legat en defensa de la llibertat d’expressió i deixant aquesta frase per la història: “Les opinions són lliures, però els fets són sagrats”. Just el contrari del que més tard va dir Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi,  “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”.

Durant dècades s’ha estat debatut el concepte de veritat. Alguns han arribat a dir que no existeix i queda substituïda per la percepció que cadascú fa de les coses, condicionada pels seus antecedents culturals, familiars i socials. S’han estudiat els comportaments humans, des de com es compra en els supermercats o com es reacciona davant els esdeveniments socials. D’ací neix la importància del relat. De com s’explica i, massa sovint, de com els mitjans de comunicació el fan servir per tergiversar, influir, adoctrinar, propagar notícies falses i condicionar l’opinió pública amb interessos espuris. I gairebé sempre des de la impunitat.

Aldous Leonard Huxley, pensador i escriptor britànic, en la seva novel·la “Un món feliç” publicada per primera vegada el 1.932,  explicava els mecanismes de repetició d’afirmacions utilitzades pel poder per influir en la societat. La repetició fa que el cervell s’acostumi a certes afirmacions que s’acaben acceptant com a certes. “Una manera segura de que la gent es cregui falsedats és la repetició freqüent, perquè la familiaritat no és fàcilment distingible de la veritat” deia Daniel Kahneman, psicòleg i professor universitari jueu, que va treballar molt la teoria dels “biaixos en la pressa de decisions”. Així explicava que “el cervell tendeix a ser menys crític quan si barregen elements que ja ha escoltat anteriorment i pren decisions per dos mecanismes mentals: l’associació i la inclinació a la confirmació”. D’ací que les mentides i versions de part, s’utilitzin per alterar la percepció dels fets i condicionar l’opinió del ciutadà. Però en les societats democràtiques, fins i tot en les que són molt imperfectes, sempre que hi hagi llibertat d’expressió, hi haurà algú que podrà explicar què ha passat i els fets i opinions es podran contrastar.

Un exemple recent i paradigmàtic és la Copa Amèrica, que s’ha venut des del poder com una competició a l’alçada dels Jocs Olímpics o Copa del Món de Futbol, per poder ser considerada esdeveniment d’excepcional interès públic. Poc a poc s’ha anat veient que les dades que es donaven no eren certes, que els guanys milionaris per la ciutat no es veien per enlloc i, en canvi, no es justificaven les molèsties dels habitants dels barris afectats. Els mitjans d’adscripció pública, que s’havien bolcat en explicar els grans beneficis que comportaven les celebracions, encara callen que han resultat ser elitistes, minoritàries i generadores de grans pèrdues econòmiques, que pagarem entre tots.

Afortunadament encara hi ha el periodisme lliure que ho ha destapat. La premsa que val la pena conservar és la que no publica el què li diuen. Ho contrasta. El contrari és blanquejar la mentida o alinear-se per fer propaganda, que és una forma de transmissió de la informació, que té per objectiu influir en l’actitud d’una comunitat, presentant arguments, sovint parcials,  selectius i amagant els que no els interessen, tot per aconseguir una resposta emocional i no racional. Desafortunadament aquestes són tècniques molt utilitzades en política, religió i accions comercials. I ara amb la IA i xares ho tenen més fàcil. Però la bona premsa que defensem segueix sent una cosa diferent.