Sir Francis Drake (1540-1596), malgrat el títol de Sir, va ser un corsari, un pirata, un tractant d’esclaus i un lladre. També va ser navegant, explorador, vicealmirall i polític. Va ser el segon mariner un donar una volta al món en una sola expedició, després de Magallanes-Juan Sebastián Elcano. Va dirigir nombroses expedicions de la Marina Reial anglesa en contra d’interessos espanyols. Va participar en l’atac a Cadis de 1587, la derrota de l’Armada Invencible i el fallit atac a la Corunya de 1589, entre d’altres. En una època en què Anglaterra i Espanya estaven enfrontades militarment, Drake, era un heroi per Anglaterra, però era un terrible pirata pels espanyols. La seva reputació depenia de la banda d’on es mirava. Un ésser repugnant mirat des d’Espanya, però un heroi nacional pels anglesos. Com que delinquia a favor de la corona anglesa el van premiar amb el títol de Sir.
Un cas semblant el trobem 300 anys després en la figura de Baldomero Fernández Espartero (1793-1879). Heroi nacional a Espanya, però un personatge pervers vist des de Catalunya. Espartero va ser regent d’Espanya entre 1840 i 1843. L’any 1842 va ordenar bombardejar criminalment Barcelona des del castell de Montjuic. Va justificar aquella atrocitat amb la famosa frase: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Espartero encara és lloat i recordat amb pomposes estàtues a Madrid, o a Logronyo, però el seu record a Catalunya és nefast. Sabadell que havia estat esparterista durant la primera carlinada, va deixar se ser-ho desprès de la seva expulsió del país l’any 1843.
És prou sabut que els diferents règims sempre han premiat i homenatjat els seus particulars i genuïns herois. Podríem acceptar que els dos casos citats són antics en el temps i com exemples queden molt llunyans. Però és que podríem posar, també, d’exemple, un personatge més recent.
Aquesta setmana s’ha mort de Covid-19 un dels subjectes més tenebrosos i sàdics de la història més propera. Un individu premiat, llarga i generosament, pel règim franquista.
Antonio González Pacheco, més conegut com Billy el Niño, va ser un policia espanyol, membre del Cos General de Policia a la Brigada Politicosocial durant la dictadura franquista, conegut per torturar nombrosos opositors polítics. En plena transició cap a la democràcia va ser ascendit a inspector de el Cos Superior de Policia espanyol, per posteriorment deixar el cos el 1982.
Antonio González Pacheco, torturador franquista, seguia cobrant com expolicia condecorat a Espanya i acumulava 4 medalles que augmentaven la seva pensió un 50%. El passat mes de gener, PSOE i Podemos es van unir a PP, VOX i Ciutadans per evitar que es facilités el seu full de serveis.
Les atrocitats comeses per aquest individu explicades per les seves víctimes posen els pèls de punta i la pell de gallina. Sàdic, pervers, torturador i sanguinari, deixava enrere les facècies del conegut Creix de la Via Laietana. Billy el Niño presumia de la seva pertinença a l’extrema dreta i de la seva impunitat. Ha mort sense que li arribés l’hora de la Justícia. Era un heroi per el règim franquista i, per tant, va rebre la corresponent recompensa.
Podríem dir que, en certa manera, també queda lluny. Però és que no fa gaire, els policies que van participar en la jornada de l’1 d’octubre de 2017, reprimint bestialment la celebració d’un pacífic referèndum, també varen ser premiats amb medalles i homenatjats. Els cafres del “A por ellos” rebien la seva recompensa.
Però és que aquesta setmana, també, han estat premiats i homenatjats, els 320 agents de la policia que van participar en les provocacions, televisades en directe, als carrers de Barcelona desprès de la sentència del Procés, el passat mes d’octubre.
Cada règim premia els seus particulars herois.
És notori el poder dels sindicats de la Policia i de la Guàrdia Civil. La seva força la demostren posant i treien els Ministres de l’Interior. A més, és coneguda la seva inclinació cap a l’extrema dreta i la seva dèria recentralitzadora cap a un Estat policial i repressiu.
Jaume Barberà Canudas