Adéu a la Nissan

D’entrada no us estranyi veure fotos de carrosseries de Pegaso Comet. Pertanyen a les instal·lacions de BOSUGA que, anys més tard, van acollir la planta de Nissan a Montcada i Reixac.

Sempre hem tingut l’estat espanyol en contra. Sempre. Ja fa alguns anys, quan l’ànsia d’independentisme no havia arribat als nivells actuals, quan una autonomia moderada era la màxima aspiració -més o menys l’època del peix al cove- un empresari castellà-madrileny em va dir que els catalans ens havíem enriquit a costa dels espanyols; que la Reforma Arancelària de 1892, que va promoure el proteccionisme, havia beneficiat únicament els catalans; que ja era hora que tornéssim els privilegis de més de 100 anys i que havia arribat l’hora de protegir els espanyols. Aquest era, i és, el nivell.

Li hauria pogut rebatre del tot aquella absurda idea, però no hi havia temps. Tampoc l’hauria convençut, per la mateixa raó que no es pot convèncer els ateus de l’existència de Déu.

Espanya, econòmicament, no ha invertit mai a Catalunya. Al contrari, ha vingut a pescar i endur-se cap a la capital tot el que ha volgut. Aquesta rapinya cap a Madrid i les preferències de tots els Gobiernos, han convertit Madrid Capital, Madrid Comunitat Autònoma, en un paradís fiscal. Per tant, pel que fa a les qüestions espanyoles patim un injust desavantatge.

Per altra banda, en un món globalitzat, quan les transaccions són d’àmbit mundial i a nivell de país, encara estem pitjor. En no tenir un Estat propi, no podem, ni tenim accés a poder aportar arguments, ni a defensar, amb ungles i dents, allò que sentim nostre.

Per nosaltres, els diferents governs espanyols no han mogut mai ni un dit.

Necessitem ser un Estat. El necessitem si volem subsistir.

Si la SEAT, el 1950, es va instal·lar a Barcelona va ser perquè els italians es varen quadrar. El Gobierno la volia a Madrid, on van muntar unes oficines centrals espectaculars. Els italians, però, volien l’ofici i la feina dels catalans. Quan la FIAT, va marxar, el Gobierno va malvendre la SEAT. A més, l’octubre de 2017, el Rei Felip VI, va trucar personalment a la  Volskwagen per demanar que s’enduguessin les instal·lacions de Barcelona.

A Sabadell, empresaris catalans varen crear empreses com La Electricitat, SA, la CES o Unitat Hermètica SA. Quan aquestes empreses van accedir a la globalització, i varen ser absorbides per gegants com ABB o Electrolux, van quedar orfes de tota defensa. En les transaccions que, inevitablement, varen ser objecte, van quedar sense una ferma defensa. Allò que s’havia creat aquí, l’Estat espanyol no ho va saber, o no va voler, defensar ni retenir.

Ara li ha arribat l’hora a la Nissan. El Grup o Aliança Nissan-Renault-Mitsubishi, es reparteix una bona part del mercat i Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca es queden fora. Les negociacions, dures i feixugues, necessitaven que algú amb un fort poder de decisió i de negociació es fes càrrec de la situació. Però no ha estat així. Hi ha analfabets múltiples i enciclopèdics que volen involucrar la Generalitat, però saben del cert, que actualment és una simple gestoria sense capacitat de decisió. Són els mateixos que persegueixen, amb sanya, les suposades ambaixades catalanes.

La desídia amb que els diferents Gobiernos de Madrid han tractat l’Eix Mediterrani, les inversions a l’aeroport i altres infraestructures viàries i ferroviàries, ja anunciava un final semblant.

BOSUGA va ser una iniciativa d’empresaris catalans. Els senyors Bonet, Sunyer i Garriga, van crear els anys 50, una empresa de carrosseries al barri de Sant Andreu a Barcelona. L’any 1964 es van traslladar a Montcada i Reixac, on van inaugurar unes instal·lacions noves, més grans i adequades. Fabricaven les carrosseries dels Pagaso d’Enasa i dels camions Ebro de Motor Ibérica. L’any 1966 BOSUGA va ser absorbida per Motor Ibérica i a partir d’aquella data va entrar en la roda que marcaven els temps i les empreses: Motor Ibèrica, Massey Fergusson, Nissan i Renault.

Un dels socis fundadors de BOSUGA, el senyor Jaume Bonet i Presegué, va fundar Estampacions Sabadell, l’any 1965.

 

 

Jaume Barberà Canudas

 

 

Foto de Angel Luis Adan Avila, cedida per Xavier Colomé