Una decisió perversa

Lourdes Cardona Periodista

Ara que personatges com el magnat Elon Musk, propietari de Twitter (que per molt que li canviés el nom en adquirir-la continua en el nostre imaginari com la xarxa de microblogging de l’ocellet blau) i altres empreses de xifres estratosfèriques, s’han marcat la fita de destrossar-la, la premsa és més necessària que mai.

Fa temps que les xarxes socials l’amenacen i posen en risc la seva raó de ser. Però per molt que ho intentin, per molt que Musk defensi que els periodistes no som necessaris, que es pot servir la informació sense la nostra ajuda directament al lector, els mitjans que ell es pensa que insulta titllant de “tradicionals” són més vius que mai.

Les xarxes socials són un canal de comunicació més, una potentíssima eina al nostre abast, però no són un mitjà de comunicació per elles mateixes. Són un aparador que diaris, revistes, emissores de ràdio, cadenes de televisió, portals d’informació… hem d’aprofitar per arribar a la nostra audiència però en cap cas substitueixen l’ecosistema comunicatiu que durant segles els professionals de la comunicació hem anat teixint.

Ser en aquestes plataformes, tenir-hi presència, fa anys que va deixar de ser una opció. Ara bé, el camí que han emprès els darrers anys i que s’ha accentuat amb el retorn a la presidència dels Estats Units de l’empresari Donald Trump –també multimilionari com els propietaris, CEO i consellers delegats de les xarxes socials que triomfen arreu del món– albira un camí, com a mínim, poc planer per a la premsa.

Amb ànim d’acostar posicions amb el 47è president de la principal potència mundial, Instagram, Facebook i Threads –totes tres propietat de la multinacional que dirigeix Mark Zuckerberg­– han seguit els passos d’X i prescindiran dels verificadors externs de continguts. Ens diran que així seran més democràtics que mai en permetre que siguin els propis usuaris qui moderi les publicacions. Però, en temps que les fakenews són el nostre pa de cada dia, aquesta decisió és perversa.

Aquesta aposta només respon a interessos econòmics però res té a veure amb construir una societat més justa i igualitària per a tothom.

Prescindir de professionals entrenats per contrastar la informació, de persones la feina de les quals és posar en dubte qualsevol notícia i explicar el que succeeix al nostre entorn de forma veraç és un atac contra el sistema democràtic. Si desapareix la premsa lliure qui obligarà a mirar-se al mirall i a respondre de les seves accions davant la ciutadania els qui ostenten el poder? Ningú! Si els nostres governants tenen el suport incondicional dels empresaris que “controlen” el món mitjançant algoritmes que “manipulen” les opinions que s’expressen a les seves plataformes i no tenim professionals de la informació que ens ajudin a separar el gra de la palla, el que és cert del que és mentida, quina mena de societat tindrem?

Una mentida per molts cops que es repeteixi no es converteix en veritat però pot semblar-ho. Aquesta és una de les principals estratègies que han abraçat el propietari de Tesla i els seus amics. Tàctica que beneficia els partits d’ultradreta, que han sabut aprofitar molt millor que l’esquerra les xarxes socials per arribar al seu electorat, sobretot el més jove.

Us posaré un exemple. Fa cosa d’un parell d’anys al grup de WhatsApp de pares de la classe de la meva filla es va compartir una imatge d’un veí de Balaguer, la capital de la nostra comarca, assegut en una plaça de la ciutat –perfectament reconeixible a la imatge– amb un text alertant que l’home retratat era un pederasta que havia intentat segrestar una criatura. Aquell missatge va córrer com la pólvora pels grups de pares i mares de la zona. Tothom, molt espantat, el compartia sense preguntar-se si aquella afirmació tenia fonament real. Només les persones que tenim per defecte professional contrastar la informació, com va ser el meu cas, ens vam qüestionar si allò era veritat o no abans de reenviar-ho.

No ho era. Vaig compartir el missatge amb coneguts mossos i van confirmar que era un fake. Però el mal ja estava fet. Us podeu imaginar el mal causat al pobre home de la fotografia? Com es devia sentir ell i el seu entorn?

Però això, tal com defensa el company de professió Albert Mestre, prescindir del filtre que som els periodistes és fer un flac favor a la democràcia: “El filtre del periodista, del bon periodista, és l’única garantia que les democràcies puguin continuar funcionant, encara que sigui en serveis mínims”.

Ho hauríem de tenir clar del primer fins al darrer membre de la societat. També aquells –que sobretot acostumen a ser polítics– que es neguen a respondre les nostres preguntes, es queixen dels titulars que no els agraden o que no els seguim el joc. Senyores i senyors, sàpiguen que som aquí justament per això.