elsot.cat Les notícies digitals de Sant Quirze
Ara fa trenta anys que Sant Quirze va viure unes jornades tràgiques. Els dies 4, 5 i 6 de juliol de 1994 el nostre bosc es va cremar. Veure la bigorra en flames des del poble feia posar els pels de punta i feia saltar les llàgrimes. Amb pena i dolor tothom contemplava com les flames, de 15 i 20 metres d’alçada, en mig d’un fum fosc i tràgic, anaven avançant inexorablement.
Van faltar mitjans i va sobrar descoordinació. Tot Catalunya cremava. El foc, el grandiós foc, avançava des de Les Fonts cap a Can Parellada, Can Barata i Sant Quirze. Va arribar fins a Sant Quirze Parc. Es van haver de desallotjar els avis de la residència Assis, les monges de la Sagrada família i algunes cases del Castellet, Castelltort i de Sant Quirze Parc. La Serra de Galliners quedava reduïda a cendres. Es van cremar un total 600 Ha. De les que 420 eren de bosc. El perímetre total va ser de 28 Km. Només el bosc de Can Vinyals se’n va salvar.
Foto Josep Busqueta
El foc va començar el dia 4 a les 11:45 i es va donar per extingit el dia 6 a les 20:00 hores. Després d’un malaurat malson. Una autèntica catàstrofe. Tothom que va poder hi va col·laborar de la seva manera. El batlle accidental, senyor José Manuel Parra va donar detalls del desallotjaments practicats i va parlar de fatalitat i d’una descoordinació generalitzada. Va puntualitzar, però, que havia rebut una trucada personal de Jordi Pujol.
En els mapes del temps s’observava com aquells dies, una massa d’aire càlid, provinent del nord d’Àfrica en direcció nord-est es va propagar travessant el litoral de la península, provocant una situació idònia perquè es poguessin desenvolupar incendis de gran envergadura. La situació afectava al litoral espanyol, des de Tarifa (Cadis) fins a Portbou.
Pel que fa a Catalunya, temperatures altes de juliol, properes a 40 ºC, una humitat relativa màxima del 30%, la sequera existent a la zona, vent de l’oest i una massa forestal molt seca, eren ingredients idonis per començar a cremar. Només faltava la guspira.
Al dia 4 de juliol de 1994, Catalunya va cremar. La majoria d’incendis van ser provocats. Segurament de diferents formes, però provocats. Els del Bages i el Bergadà varen ser ocasionats per les línies d’alta tensió. Altres ho van ser per irresponsabilitats, però el de Sant Quirze va ser una bretolada. Una desgraciada gamberrada. Un bandarra que havia robat un cotxe, no va tenir altra idea per esborrar les empremtes que abandonar-lo en una zona de matolls i fotre-hi foc. Les condicions assenyalades van fer la resta.
Ara, passats 30 anys, veiem amb goig com tota la zona ja està en un nivell molt alt de reforestació. Es pot contemplar, pel diferent color, com arbres com roures i alzines, són tant freqüents com els pins. Aquest detall és una bona senyal.
L’eminent geògraf Martí Boada opina que no es tant greu que es cremi un bosc. Es de lamentar que es perdin cases, masies, ramats, bestiar o vides humanes. Són gravíssims aquests successos i s’han d’evitar. Però la capacitat de rebrotar dels arbres, i de tot, és enorme. Els planifolis tenen una capacitat de rebrotar molt alta. L’endemà del foc fa pena veure tanta cendra. Però al cap d’un any, totes les soques, totes, han rebrotat.
Els pins són tan eixerits que en el moment del foc aprofiten per a sembrar. Fins i tot a aquest pi blanc, li va bé el foc. Quan li arriba el foc a la capçada, s’encenen les pinyes, que són untades d’hidrocarburs i de resina, hi ha un xoc tèrmic i fan un salt en direcció oposada al bosc. I amb les pluges de la tardor naixeran milions de pins petits.
