Recordar és saber que les catàstrofes no avisen!

Rosa Queral Coordinadora de lubilo-URV

Article publicat originalment al Setmanari l’Ebre el 8 de novembre

L’any 1991, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va emetre un avís a tot el món que deia: Les catàstrofes no avisen, estiguem preparats.

Han passat 33 anys d’aquest avís i sembla que no ens hem assabentat massa del contingut d’aquest comunicat. Fa l’efecte, tot veient els esdeveniments dels darrers dies, que no hem fet gaire cosa per a preparar-nos, tal com aconsellava l’OMS. Tot i que per demostrar clarament la nostra vulnerabilitat, d’exemples no en falten.

A mi, en concret, em va horroritzar el fet d’un 11 de juliol de 1978, quan un camió que circulava per l’N-340 al quilòmetre 160, a l’altura dels Alfacs, va fer el que tècnicament es coneix com a BLEVE (Boiling Liquid Expanding Vapor Explosion).

Una BLEVE és una explosió de vapor d’un líquid en ebullició. Un líquid, en aquest cas, propilè liquat, sotmès a l’alta temperatura d’un mes de juliol a les 14:30 h en un recipient pressuritzat i sobrecarregat. Un gas que no va poder expandir-se i que va provocar dues violentes explosions i una columna de foc i fum que va arrasar, cremant i provocant explosions de bombones de gas i dipòsits de benzina dels cotxes aparcats al càmping dels Alfacs. A la temperatura estival es va afegir la de volatilització del gas, assolint al voltant de 2.000 °C.

La llengua de foc va cremar 240 tendes de campanya del càmping i 12 apartaments veïns. Hi havia de 800 a 1.000 persones instal·lades, vingudes d’arreu d’Europa; algunes feien la migdiada, d’altres, el dinar i d’altres prenien el sol o es banyaven. La gent cremada va córrer cap al mar, però la llengua de foc va fer bullir l’aigua; a altres, la mateixa ona expansiva els llençava com a pilotes enceses cap als arbres calcinats, al mar… Més de dos-cents morts, cadàvers calcinats, esquarterats…, un espectacle dantesc, difícil d’oblidar pels supervivents traumatitzats, cremats i afectats per forts xocs emocionals.

El sistema d’ambulàncies era un sistema precari en aquells temps. Es van fer servir cotxes particulars, autocars per portar les persones cremades als centres sanitaris. Cremades del 95 %, 90 %, 80 % amb pronòstics gravíssims, molt greu, que anaven morint, perquè les cremades provoquen la mort pel dolor i per les infeccions posteriors. La catàstrofe dels Alfacs va provocar un degoteig de quasi 400 morts. Les poblacions del voltant es van mobilitzar. L’exèrcit, també.

En aquell temps quatre mil tones de material perillós circulaven diàriament per les carreteres de Tarragona, en l’actualitat la quantitat és similar. El veïnat de la Ràpita va tallar la carretera fins que no va ser desviada fora de la població igual que ho van fer a Alcanar.

Desitgem que, mai més, cap camió cisterna es torne a sobrecarregar, que cap vàlvula de seguretat falle, que cap dels camions amb matèries perilloses circule saltant-se les normes de seguretat, àmplies i minucioses. No hi ha cap raó per la qual s’hagi de pagar un tribut tan alt.

Després d’aquesta experiència, el 12 de juny de 1987, un fort xiulet seguit d’una forta explosió va despertar a la població de Tarragona. Tot just acabada la primera explosió i sense haver-se recuperat de l’ensurt, un segon espetec i un núvol de fum en forma de bolet va cobrir el cel, i la resplendor d’un foc va fer que la nit es convertís en dia. Flames de 150 metres s’albiraven des de qualsevol part de la ciutat.

Tothom va trucar a la Policia, a Protecció Civil, a l’Ajuntament, a Governació Civil… però ningú responia. L’alarma es va escampar per tota la ciutat com una gota d’oli. Es va trucar als familiars i a les amistats fins que els telèfons es van col·lapsar. Molta gent va agafar les coses que tenien a mà, o ni això, i a mig vestir i descalços van pujar als cotxes o van fugir a peu, sobretot la gent dels barris de Ponent.

Un procés ascendent de por, una atmosfera de pànic col·lectiu, d’histerisme i col·lapse, va fer que la població de Tarragona es dispersés quasi massivament en quasi menys d’una hora cap a indrets allunyats del foc.

No se sabia res del que realment passava, ni tampoc el que calia fer. L’estat de desemparament augmentava mentre es veia la cortina de fum negre que s’estenia per la ciutat.

No se sap quantes persones van fugir; algunes fonts parlen d’unes quaranta mil o més. Les principals artèries de circulació es van obstruir, ocupant els carrils d’anada i tornada i la gent va marxar cap a pobles d’arreu de la província i fora d’ella.

Aquestes experiències viscudes em van fer interessar sobre el tema del risc, el perill, la vulnerabilitat i com preparar-nos, per això vaig decidir fer la meua tesi doctoral sobre la preparació de la població per fer front a desastres, catàstrofes, sinistres i calamitats. La tesi va obtenir un premi de Protecció Civil de l’Estat, però, dissortadament, no vaig trobar cap ajut per continuar aprofundint en la necessària preparació de la població per fer front a la presència de riscs reals o futurs.

Davant l’espectacle dantesc viscut als pobles de València, tot i que cal dir que hem avançat en la redacció de plans d’emergència, una pensa que la nostra cultura sobre el risc, segueix sent molt pobra, sobretot, quan ens deixem guiar per la ignorància negacionista i som capaços d’anul·lar institucions que han de vetllar per la protecció de la població davant de situacions que poden esdevenir catàstrofes, augmentant d’aquesta manera la nostra vulnerabilitat global. València n’és un trist exemple.