Fa uns 11 milions d’anys, la plana que avui coneixem com el Vallès-Penedès era una sabana arbrada rica en vida salvatge i natura lliure. Entre els seus habitants, s’hi passejava un parent llunyà del senglar actual, un porc, un porcàs, robust i ben plantat anomenat Parachleuastochoerus valentini. Un nom tan llarg que és impossible dir-lo bé a la primera, i que probablement ha fet que ho intentis llegir un altre cop ara. Però una investigació recent del prestigiós Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha ressuscitat aquest antic veí… i, atenció: era de Sant Quirze.
Sí, sí, ara sí, ho has llegit bé. Era un porc d’aquí, del poble. Segur que ara penses que porcs a Sant Quirze hi ha uns quants a día d’avui, però aquests no conten. Parlem d’un senglar real i històric. El nostre municipi no només pot presumir de rieres (quan plou) i de tenir la tasa de cotxes d’autoescola per càpita més alta de l’hemisferi nord, sinó que també ara tenim un porc fòssil amb nom propi. Les restes, trobades fa dècades però ara reavaluades amb rigor científic, han permès confirmar que aquesta espècie existia realment i que tenia característiques ben peculiars. Ens trobem davant d’un animal que combina trets de porcs antics i moderns, amb dents més fines, un crani especialitzat i un cos compacte que l’ajudava a moure’s àgilment pels entorns del Miocè.
Amb un pes estimat d’entre 30 i 50 kg, el “Valentini” (ja em permetràs que li digui així, no tornaré a escriure tota la resta) tenia una vida omnívora: menjava arrels, vegetació dura i qui sap si algun petit animaló despistat. No era un monstre ni tampoc una criatura domèstica, però la seva morfologia ens revela molt sobre l’evolució dels suids a Europa i, en concret, sobre com era el món que trepitjàvem molt abans de pensar en asfaltar l’avinguda del Vallès.
Les troballes s’han pogut completar gràcies a la feina incansable dels investigadors i a les col·leccions del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Però més enllà de l’erudició científica, aquest descobriment desperta una emoció molt més propera: la de saber que Sant Quirze ha estat, des de temps immemorials, terra de vida i de misteris.
I parlant de misteris, de ciència i de magia, gràcies a les capacitats de la intel·ligència artificial, avui podem anar un pas més enllà. A partir de les dades fòssils i la informació paleontològica recollida, m’he permès el luxe de projectar una imatge hiperrealista del que hauria estat Valentini en vida. La ciència i la tecnologia s’han donat la mà per retornar-nos el rostre d’aquest antic santquirzenc.
Si vols saber cóm era, no et perdis la recreació que acompanya aquest article.
Potser no el veuràs avui día caminant per la Serra de Galliners direcció cap a Les Fonts… però qui sap si, fa milions d’anys, no ho feia exactament per allà. Igual que ho fan els seus arxibesnets habitualment. Potser, qui sap, aquest va ser el primer senglar fontí, un precursor.
Perquè després diguin que no respectem les tradicions a Sant Quirze, i portem onze milions d’anys veient passar senglars amunt i avall.
Que no ens passi res.
Paco Marín
Fontí i demócrata juràssic
Sant Quirze del Vallès, 17 d’abril de 2025