Donant la nota a Ràdio Sant Quirze

El saxòfon al jazz (1r)

Avui donem la benvinguda a la tardor,  desitjant que sigui favorable per a tots, oferint-vos el primer programa dedicat a l’estil musical del JAZZ, on ens centrarem en un dels instruments més característics del jazz: el saxòfon, o simplement, SAXO.

El programa d’avui, és un treball col·lectiu dels Amics de la Música, amb idea i redacció de José Ourille, i correcció gramatical i locució de Rafael Güell.

Comencem per parlar una mica de la història del saxofon, un instrument de vent,  amb llengüeta de canya i embocadura generalment d’ebonita, cos cònic i mecanisme de claus. Els quatre tipus de saxos més utilitzats en jazz són el soprano, l’alt, el tenor i el baríton.

El saxòfon fou inventat pel belga Adolphe Sax a l’entorn de l’any 1838, i per ser utilitzat, sobretot, com un instrument de banda militar. Respecte al saxo tenor, afinat en si bemoll, va ser ideat per a l’orquestra simfònica, i tot i que alguns compositors clàssics varen utilitzar una secció completa de saxos a l’orquestra, aquest instrument deu la supervivència a la música popular i sobretot al jazz, a partir del final de la primera guerra mundial.

El saxo es va convertir en un símbol del jazz, perquè no hi havia pràcticament repertori per a ell en altres estils musicals i, sobretot, perquè un gran nombre de músics decisius en la música de jazz el van utilitzar amb gran èxit entre el públic.

Parlarem ara dels primers músics que van utilitzar el saxo i entre ells, dels que podríem denominar Donant la Nota com “els 3 tenors del jazz”: Coleman Hawkins, Ben Webster i Lester Young.

Comencem, per ordre cronològic,  pel saxo tenor Coleman Hawkins, nascut el 1904 i considerat per alguns musicòlegs com “el pare del saxo”, ja que va ser el primer que va destacar com a solista, tant en una big band com en petites formacions. Hawkins donava al saxo tenor una sonoritat càlida i ronca, capaç de passar, en un moment,  del so més agressiu al més sensual.

Escoltem a Coleman Hawkins en el clàssic tema “Body and Soul” que va gravar per primera vegada l’any 1939 i que ha estat un dels discos més venuts de la història del jazz i que avui en dia és considerat com una obra mestra del gènere.

https://www.youtube.com/watch?v=0Q7J4PgrRsY

Duració: 2:42 min.

Coleman Hawkins, d’origen afroamericà, nasquè a Missouri l’any 1904 i morí a Nova York el 1969. Va estudiar música clàssica a Kansas City i després a Chicago. Els seus primers instruments van ser el piano i el violoncel. A nou anys va començar a tocar el saxo tenor i dos anys més tard ja tocava aquest instrument a l’orquestra de l’escola de música.

Primer va tocar per la zona de Kansas City i més tard va anar a Nova York, on va actuar, entre altres, amb la famosa orquestra de Fletcher Henderson, des de l’any 1922 (a divuit anys) fins a l’any 1934.

Va estar per Europa des de l’any 1934 fins al 1939, tocant i gravant amb nombrosos músics i orquestres del continent. Va tornar als Estats Units, fundant una big band i també tocant i gravant amb petites formacions de jazz, interessant-se per joves músics com Dizzy Gillespie o Thelonius Monk entre altres.

Després de la segona guerra mundial, de  nou a Europa, va actuar en molts festivals de jazz i en basses militars nord-americanes.  S’ha de destacar que va gravar amb Duke Ellington i  amb  grans saxofonistes com Sonny Rollins o Ben Webster. Pocs dies abans de la seva mort, en 1969, va tocar a televisió en companyia del famós trompetista i cantant Roy Eldridge.

Tornant al clàssic tema Body and Soul que hem escoltat, i Donant la Nota, us diem que Hawkins no va ser el primer que va gravar aquesta balada, de lletra una mica carrinclona, composta a principis dels anys trenta.  Ell la tocava en directe en versions llargues, de fins a vuit minuts, i sembla que li van aconsellar a finals de 1939 que l’enregistrés en un disc de setanta-vuit revolucions, que com màxim durava uns tres minuts per cada cara.

A vegades els productors l’endevinen, ja que, a part del gran èxit comercial que va obtenir aquest disc, la gravació ha quedat com una obra mestra de saxofonia avançada,  un vehicle de lluïment per a tots els innumerables saxofonistes que l’han reinterpretat de mil i una formes. Algun crític inclús ha dit, que es podria escriure la història del saxofon escoltant les múltiples versions de Body and Soul.

Escoltem ara una versió  d’aquest mític tema, amb una duració de sis minuts, gravat el 1963 en el London House per Hawkins i el quartet del gran pianista Tommy Flanagan.

https://www.youtube.com/watch?v=uKSfgpcDblo

(Duració 6:12)

Passem a parlar del segon saxofonista d’aquest programa,  en Ben Webster. Si aquest nom no us sona massa, en podeu prendre nota, ja que, tot i no ser massa conegut pel gran públic, és un dels millors intèrprets de balades de jazz al saxo tenor.

Seguidament, introduïm un altre tema clàssic de jazz,  titulat “It never entered my Mind” i que en fem una traducció literal a Donant la Nota, dient “això mai ha entrat en el meu pensament, o senzillament, “Això mai no ho he pensat”. Esteu atents al saxo de Ben Webster, o més ben dit, atents a descobrir si toca un o dos saxos:

https://www.youtube.com/watch?v=hi8NtRBfrAc

(Duració 5:49)

Us desvetllem que en realitat heu escoltat tocar a Ben Webster i també a Coleman Hawkins, el primer saxofiniste del que hem parlat en aquest programa. Es tracta del disc titulat “Coleman Hawkins troba Ben Webster”, on a part d’aquests dos grans saxofonistes també intervenen músics de jazz de primera fila com Oscar Peterson al piano, Herb Ellis a la guitarra, Ray Brown al baix i Alvin Stoller a la bateria. En aquest disc podeu trobar cinc magnífics temes més, que en el nostre cas, mai ens hem cansat d’escoltar una i altra vegada. Un disc d’aquells que et fan sentir bé tota l’estona i et reconcilien amb el món. Res més, passem a parlar una mica del segon saxofonista d’avui, en Ben Webster:

També d’origen afroamericà, va néixer el 1909 a Kansas City, és a dir cinc anys després de Coleman i va morir a Amsterdam, Holanda, el 1973, és a dir quatres anys després que moris el seu amic i col·lega Coleman.

Webster va estudiar violí i piano i es va iniciar professionalment tocant el piano en orquestres de jazz, on va començar a interessar-se pel saxo i rebent les primeres classes directament dels saxofonistes d’aquelles orquestres. Tant li va agradar, que va deixar el piano i des de les hores solament va tocar el saxo tenor.

Entre les nombroses orquestres en les que va tocar tenim la de Fletcher Henderson i la de Duke Ellington, ambdós en las que també havia tocat el seu amic Coleman. Diuen els entesos que la incorporació de Ben a la orquestra de Duke va contribuir definitivament a trobar el so característic que la distingia  de totes les altres grans big bands del moment, i en ella, Ben, va fer interpretacions memorables tant en la secció de saxos com quan tocava com solista.

Després va entrar a l’orquestra de Count Basie, va participar en nombroses gires de la JATP (Jazz At The Philarmonic, recordeu que va ser iniciativa del gran productor de jazz Norman Grantz) tant pels Estats Units com per a Europa i per a tot el món. A partir de 1965 es va establir a Copenhaguen, on va ser tot una llegenda del jazz i on va deixar un llegat musical amb la Fundació que porta el seu nom, dedicada a ajudar als joves músics de jazz, que encara avui en dia té un gran prestigi per tota Europa.  A Copenhaguen hi ha un carrer amb el seu nom.

El tercer saxofonista del programa d’avui, és en Lester Young. Molts crítics diuen que estem parlant  dels tres millor saxofonistes de la història, abans de la era “parkiana”, amb referència al mític intèrpret d’aquest instrument, Charlie Parker.

Escoltem el tema titulat “Star Dust” (Pols d’estrelles) en un curiós vídeo editat al Brasil, que mostra el càlid i sensual so del saxo tenor de Lester Young:

https://www.youtube.com/watch?v=4KPsazjoRpg

(Duració 3:38)

Donem una ullada molt ràpida a la biografia de Lester Young. També d’origen afroamericà, fou  saxofonista, clarinetista i compositor. Va néixer el 1909 a Missisipi,  el mateix any que Ben Webster i va morir el 1959, és a dir tan sols a cinquanta anys, a Nova York, on també va morir Ben Webster, catorze anys després. Una veritable llàstima, tota la música que vàrem perdre d’un dels tres grans tenors del jazz clàssic.

Lester Young es va criar i educar a Nova Orleans, on a onze anys tocava la bateria amb l’orquestra del seu pare i on també va tocar el seu germà, el baterista Lee Young. Tota una família dedicada la música de jazz. Respecte a Lester, un nen prodigi i de temperament inestable,  també va aprendre a tocar la trompeta, el violí, el saxo alt i finalment el saxo tenor. Va tocar en nombroses big bands de jazz, també en la de Fletcher Henderson, com els seus col·legues Coleman i Webster, aterrant finalment el 1936 a la de Count Basie, i en aquella època conegué a la gran cantant Billie Holiday i al director d’orquestra i pianista Teddy Wilson, amb els que s’associà per fer varies sessions de gravació, que varen marcar tota una època. Afegim que en Teddy Wilson, gran pianista, arreglista i director d’orquestra, va tocar i gravar amb Bilie Holiday,  amb Ella Fitzgerald i amb Sarah Vaughan, a les que va acompanyar en temes mítics del jazz cantat, gairebé insuperables fins al moment.

Lester Young, com hem dit, va conèixer Billie Holiday i es van fer amics per sempre. Sembla que també van ser parella i es van casar, tot i que no hem trobat informació fidedigna sobre aquest matrimoni. Billie, que ja tenia el sobrenom de Lady Day (és a dir senyora del dia) és qui li va posar a Lester el  sobre nom de Pres, és a dir President. Donant la Nota us diem que ambdós eren molt ben plantats i feien bona parella, però tots dos van tenir unes vides personals molt difícils i van morir, relativament joves, el mateix any 1959 i a la mateixa ciutat.

Us volem oferir una petita “delicatesen” en un vídeo d’una durada d’un minut de Lester Young i Billie Holiday:

https://www.youtube.com/watch?v=1IyuG_2jXsE

(Duració 1minut)

Bé, ara després dels “3 saxos tenors” escoltarem i parlarem una mica del millor saxo alt que ha donat la història del jazz, ens referim a Charlie Parker, conegut amb el sobrenom de Bird, és a dir, ocell.

Tot i que va néixer molt després que els tres saxos tenors, concretament a Kansas City el 1920, va ser qui va morir més jove, tant sols amb trenta-cinc anys, a Nova York el 1955. Val a dir que quan va morir, Parker ja formava part de la llegenda del jazz.

Escoltem-lo en un tema clàssic del jazz titulat “All The Things You Are” (tot el que tu ets) una balada de les més versionades, tant per cantants com per instrumentistes de totes les èpoques, des de la seva composició als anys 30.

https://www.youtube.com/watch?v=UTORd2Y_X6U

(Duració  3:08)

Aquesta balada interpretada per Charlie Parker, forma part del disc Bird of Paradise, enregistrat a Nova York el 1947,  amb la participació del trompetista Miles Davis.

També us volem dir que el tema es totalment diferent al estil de jazz ràpid i frenètic que, diguem-ne, es va inventar Parker i els seus col·legues i que es va anomenar BEBOP. Ho podeu comprovar buscant en el YouTube, gairebé qualsevol altre tema de Parker o de l’estil bebop. Us advertim, això sí, que normalment no sol agradar, a la primera vegada que s’escolta. Altre cosa seria escoltar-lo en directe, amb els mateixos músics, volem dir que era impressionant veure’l tocar en directe a un club petit i de molt a prop.

Donant la Nota, us volem comentar que aquest tema té a YouTube sis milions de visualitzacions, i que, per exemple, un altre saxo soprano y saxo alt, Kenny G, amb temes i un so “acaramel·lat” té més de trenta milions de visualitzacions, i sembla ser que als seus seixanta-cinc anys té bastants milions de dollars en el compte corrent.  Que hi farem, el que agrada a la majoria, normalment no sol agradar a les minories. Parker va morir jove, a trenta-cinc anys,  sense gaire èxit al final, i amb escassos recursos econòmics per les despeses en drogues i també per l’alcohol, que sovint pot ser la pitjor droga de totes.

Bé, no avancem esdeveniments i parlem una mica de l’agitada vida de Parker. La seva mare, que treballava a un hospital de Kansas City on Charlie va néixer, li hagués agradat que Charlie fos metge, però ell es va apassionar molt aviat per la música de jazz. Professional a tan sols disset anys, va tocar a les millors orquestres de la seva ciutat, Kansas City,  una de les ciutats, junt amb Nova Orleans, bressols del blues i del jazz.

Es va traslladar a Nova York el 1939, a dinou anys, i va ser introduït a les jam-sessions del club Minton per el pianista Thelonius Monk. En les mítiques sessions del Minton, entre tots els músics que tocaven, especialment el jove Parker i el carismàtic trompetista Dizzy Gillespie, van crear un nou estil de jazz, el  BEBOP, al que ja ens hem referit abans, un estil totalment diferent al ballable swing de les big bands de l’època.

Parker va ser contractat per la banda “Jazz At The Philarmonic”, va fer dos gires per Europa, va crear dos conjunts propis, un d’ells, un quintet en el que va tocar un jovenisim Miles Davis, que va aprendre molt de com s’ha de liderar un grup.

Parker va tenir problemes amb les drogues i en els últims anys de la seva curta vida, ja no va tenir gaire èxit entre el públic de jazz, que no entenia la “estranya música” que feia i que solament sabien apreciar uns pocs músics al seu voltant, que el consideraven un geni, tot i el seu difícil caràcter i manera de comportar-se. Ja hem dit que quan va morir, a tant sols trenta-cinc anys, Parker ja formava part de la llegenda de la música de jazz.

Hi ha molts llibres, articles i documentals sobre Charlie Parker per consultar a les biblioteques i, especialment recomanable, ens sembla la pel·lícula de Clint Eastwood titulada amb el sobre nom que tenia Charlie Parker: Bird. Ara, Donant la Nota, us diem que alguns crítics i músics de jazz  tradicional i clàssic, consideraven que la música que feia Parker i els seus deixebles i col·legues no es podia ja considerar jazz, que era una altra cosa,  i que no tenia massa qualitat musical. Per que veieu la dificultat de valorar totes les coses noves, i Donant la Nota de nou, hem de dir que, avui en dia, molts musicòlegs expliquen la història de la música de jazz, i en concret del saxofon, dividint-la en  tres etapes o èpoques: la època preparkeriana,  la època  parkeriana i, finalment l’època postparkeriana.

Per acabar aquest primer programa de ràdio dedicat al saxofon en el jazz,  hem cregut oportú tornar al saxo tenor i parlar de Stan Getz, l’únic músic de jazz d’aquesta època que ha guanyat diners amb la seva música de jazz tant especial (estem parlant de la fusió entre el jazz i la bossa nova brasilera) i tant ben acollida pel públic que, Donant la Nota,  si fins ara hem parlat de músics d’origen afroamericà, és a dir negres, ara parlarem d’un músic de jazz d’origen racial blanc, de família jueva, tot i que la seva vida tampoc va ser fàcil.

Escoltem l’últim tema d’avui, titulat Desafinado, que segur que vosaltres heu escoltat moltes vegades.

https://www.youtube.com/watch?v=bp2QFbOtkSM

(Duració 5:50)

Stan Getz, de nom Stanley Gayetzki, va néixer a Filadèlfia el 1927 i va morir a Malibú, California, el 1991 a seixanta-quatre anys. A quatre anys, la seva família es va traslladar a Nova York al barri del Bronx. Les baralles del carrer i les actituds hostils pel seu origen jueu van fer que desenvolupés una forta personalitat.

Va començar a estudiar contrabaix i fagot, per passar després al saxo tenor, debutant a quinze anys a l’orquestra de Jack Teagarden, que va esdevenir el seu tutor, donat que Stan era menor d’edat. Va passar per bastantes orquestres més, entre elles la de Benny Goodman.

El 1947, a vint anys residí a Califòrnia, on va crear el seu propi trio de jazz i va actuar al Swing Club de Hollywood. Un any més tard va gravar una històrica improvisació sobre el tema “Earley Autumn” (inici de tardor) que el va consagrar com un dels líders de l’estil “cool” de jazz.

El 1952 va ser contractat per Norman Granz i va participar a les gires de la Jazz At The Philarmonic. Aquesta va ser una època difícil pel seu consum de drogues i, fins i tot, va ser detingut per atracar un drugstore a Seatle. Després de sortir de la presó, va emmalaltir i va fer repòs a Estocolm (Suècia), on es va establir durant tres anys, tocant per tota Europa.

El 1961 va tornar als Estats Units on va gravar “Jazz Samba” amb el guitarrista nord-americà Charlie Byrd, que va tenir un èxit enorme a tot el món. Us recordem que el tema “Desafinado” que heu escoltat fa uns moments és d’aquest disc.

Es pot dir que per aquesta gravació i altres d’aquest estil, com el que va fer amb la cantant brasilera Astraud Gilberto, amb la més que famosa cançó “Garota d’Ipanema”, va fer que Stan Getz quedés encasellat més con músic de samba i bossa nova que de jazz, sent un dels pocs músics de jazz que han guanyat  molts diners amb les seves gravacions, si més no, més que tots els altres saxofonistes que hem escoltat avui.  Stan Getz és considerat com un dels més importants saxofonistes tenors del jazz, conegut amb el sobre nom de The Sound, és a dir, el so, degut sobre tot al seu to càlid i líric dels primers temps.

Tot i això, Stan Getz també va ser un improvisador enèrgic de l’estil bebop, que està sent redescobert per músics de les noves generacions de jazz, i Donant la Nota, confessem que  també per nosaltres.

Acabem aquest programa de jazz dedicat al instrument per antonomàsia del jazz, EL SAXOFON, donant les gràcies al tècnic de so Carles Serqueda, a  la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Quirze, al nostre patrocinador Vallesana d’elevació i Serveis i als vint-i-set establiments comercials de Sant Quirze, que són socis col·laboradors de l’associació Amics de la Música.

 

MOLT BONA TARDA  I MOLT BONA MÚSICA PER A TOTHOM!

 

Fem palès el nostre agraïment pel suport de L’AJUNTAMENT DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS,

 

Pel patrocini de VALLESANA D’ELEVACIÓ I SERVEIS,

 

I pel dels socis col·laboradors:  AL TEU GUST / ART BO PASTISSERS / BDB LORENTE / CAL FRUITER /  CASA MARIETA / CENTRE CLÍNIC QUIRODERMA / COR DE FRUITA /  DINA-4 LLIBRERIA PAPERERIA / DIONYSUS, EL DÉU DEL VI / DENTAL SOTO / E2M ESTUDIS ELECTRO-MECÀNICS / EL NESPRER, RESTAURANT / FARMÀCIA CLADELLAS / FARMÀCIA DE L’ESTACIÓ /  FARMÀCIA OLIVERAS / FOLCH LLAR I MODA / FRUITES I VERDURES EL MAS / FRUITES I VERDURES PACO / LA BODEGUETA / LA LILA BAR-CAFETERIA-TETERIA / MUSSOL ÒPTICA / OSTEO SALUT / PEIX ALEGRIA / QUERALT CENTRE DE PODOLOGIA / REVISTA SQ21 / SERVASSIS / TERÀPIES DARUMA.

…………………………………………..

DONANT LA NOTA: Emissió a RÀDIO SANT QUIRZE, 90.9 FM, els dijous de 6 a 7 de la tarda en primera emissió. Repeticions els dissabtes i dilluns, a les 19 hores.  Ràdio a la carta, les 24 hores en el web: radiosantquirze.cat