A FOC LENT

Maria Romaní,

Dissabte 6 de juny de l’any del confinament

De tothom és sabut que pel que fa a la cuina tradicional, i sobretot si parlem de suquets, els plats queden molt més gustosos si es couen a foc lent, és a dir, si fan xup-xup. Però ara no tinc intenció de parlar de menjars, sinó d’independència. Des de l’1 d’octubre de 2017, data en què el moviment independentista va fer el cim, si se’m permet l’expressió, hem anat rodolant muntanya avall sense treva. Hem patit tota mena de greuges: garrotades, insults i vexacions, detencions irregulars, exilis, empresonaments provocats per una justícia cega, plena d’odi i corrupte… Aquesta situació ens ha deixat baldats, extenuats i orfes de justícia, tant a nivell estatal com internacional; malgrat els esforços realitzats pels nostres exiliats i per diverses organitzacions internacionals per denunciar al món la vulneració dels nostres drets i llibertats. Tot aquest sense sentit  ha  fet que es comencessin a donar molts pals de cec, a prendre moltes decisions sense meditar-les o consensuar-les convenientment. Tot i la bona voluntat, s’han fet molts errors a causa de la precipitació i d’estar més pendents de contrarestar els atacs de l’enemic que de crear noves estratègies segures i sòlides. La situació sanitària actual ha provocat una parada en sec de la lluita per a la independència de la nostra terra, que ha passat de ser una prioritat  política  de primera línea a quedar adormida, fent xup-xup. Vull pensar que si la bona cuina s’aconsegueix amb un treball lent i pacient i sense continus entrebancs, també al nostre moviment li pot ser favorable aquesta temporada de calma lliure de decisions precipitades. Vull creure que moltes persones, ben preparades, influents i amb capacitat de mobilització, hauran estat coent a foc lent projectes i propostes de futur que ens portin a aconseguir la justa i merescuda llibertat del nostre país. Justa i merescuda no perquè siguem catalans, sinó senzillament perquè tenim el mateix dret de ser lliures i d’autogovernar-nos que tenen tots els altres pobles del planeta. Mentre escric aquesta reflexió penso en la proposta feta pel politòleg Sergi Castanyer. Ell planteja un canvi de paradigma en l’actuació política i social per aconseguir la nostra independència. Afirma: “No seduïrem els no independentistes amb el nostre vaixell, però els podem fer avergonyir del seu. No els hem de fer venir al nostre, els hem de fer abandonar el seu. No hem de buscar odi. Res de seducció. Atacs i que els votants els abandonin”. Crec que són canvis de plantejament com aquest els que ens ajudaran a aconseguir el nostre somni. Però no siguem il·lusos, tenim molt clar que la independència de Catalunya ha deixat de ser una prioritat dins dels partits polítics catalans, tan ocupats com estan a destruir-se entre ells o a treballar per a la continuació de l’autonomia. La independència només l’assolirà el poble. Res de nou sota la capa del sol. Les grans revolucions de la història sempre s’han aconseguit des de baix i al carrer. Com també molt bé diu Mireia Boya Busquet en el seu llibre Trencar el silenci “Després de l’acte de desobediència col·lectiva més important de la nostra història recent, ens ha arribat un temps de repressió generalitzada i un hivern polític que només podrem superar des de l’autocrítica, la comprensió, l’empatia i aquell cuidem-nos com a única medicina per tirar endavant, per bastir noves estratègies col·lectives des de la desobediència civil i institucional, des de la mobilització massiva i continuada. […] Un cop passats els temps foscos, freds i de renúncies, germinaran les llavors plantades, les d’aquell octubre. […] Han arrelat, només cal que les seguim regant”.