Avisos importants

VIST I NO VIST

Maria Romaní

Divendres 22 de maig de l’any del confinament

És ben cert que la majoria de persones, si més no de la nostra societat, només aprenem a valorar plenament allò que tenim quan ja ho hem perdut. I aquest gran defecte, tan occidental, es repeteix incansablement tant pel que fa a les coses petites com les més importants. Important i greu, com el tema que vull exposar ara. Al llarg de les darreres dècades, m’he sorprès sovint observant els canvis que la nostra societat ha anat realitzant en relació als rituals i cerimònies socials vinculats als difunts. S’ha passat de morir a casa, que era habitual en època dels nostres avis, a anar cuita-corrents a amagar-los. Els tanatoris cada vegada obren més tard i tanquen més d’hora, escurcen els dies i les hores de vetlla el màxim possible i ho gestionen tot d’una manera rutinària i freda. Com molt bé diu el filòsof coreà Byung-Chul Han: “La pandèmia torna a fer visible la mort, que havíem suprimit i subcontractat amb cura”. Està clar que tampoc calen, per excessius, els rituals que fan altres cultures i que arriben a durar setmanes. Ja sabem que tots els extrems són dolents. El veritable dolor es porta a dins i no cal fer-ne massa ostentació. També és cert que actualment estan normalitzades les cerimònies laiques i que la possibilitat de la incineració, a poc a poc, es va convertint en una pràctica habitual arreu del territori. De moment encara tenim pendent, però, aconseguir que morir-nos sigui considerat un dret bàsic i, com a tal, lliure del despietat negoci que se’n fa. M’agrada reconèixer tant o més les coses bones com aquelles que m’atreveixo a criticar; el que passa és que aquí vull fixar l’atenció en un punt concret. Els familiars, veïns i coneguts cada vegada troben més innecessari fer costat a la família. Ara ja comença a semblar que fer una trucada de telèfon per donar el condol a un fill o a una vídua… potser no cal. Hem hagut d’arribar a l’extrem tan brutal i inhumà que, per seguretat i protecció contra el Covid-19, se’ns ha hagut d’imposar per adonar-nos de com són d’importants i necessaris tots aquells actes i accions destinats a fer unes cerimònies de dol correctes quan mor una persona estimada; per respecte al difunt i per donar suport a totes aquelles persones que senten la seva pèrdua. Sempre s’ha dit que Cal tocar fons per poder remuntar. I és justament això el que ens ha passat aquests darrers mesos: hem tocat fons. Ara, molts familiars de difunts han hagut de viure el profund dolor d’haver-se d’acomiadar d’ells de forma virtual a través d’un mòbil o d’una tauleta. De fer cerimònies de comiat amb un màxim de tres persones -fins al punt que de vegades ni tots els fills hi han pogut assistir-. Algunes famílies han creat, també gràcies a la tecnologia, pàgines de suport al dol dels familiars. I deixo sobre el teclat una colla llarga d’exemples més greus que podria citar i que crec que no cal, que ja m’enteneu. Podríem dir que després de setmanes de viure en aquest caos, tot agafarà un altre rumb pel que fa als sentiments personals, familiars o d’amistats. Qui em coneix una mica ja sap que jo no soc gens partidària de moltes de les convencions socials; en part perquè tinc clarament assumit que la majoria són només un invent capitalista, creades, si més no en els formats actuals, per a consumir més i més: casaments, dies de la Mare i del Pare… Però això no vol dir que no cregui fermament en el correcte tracte de les relacions familiars i socials en general. En la societat de lliurepensadors en la que hauríem de viure i, evidentment, no vivim, perquè estem atrapats com a xais, col·lectivament i individual, ens caldria poder triar la nostra manera de viure, de pensar, de sentir i de comportar-nos; sempre amb l’educació i el respecte per endavant. Fa molts anys que tinc un pensament recurrent: m’emociona comprovar com som de fràgils les persones, i el poc temps que estem de pas sobre la Terra. Em sorprenc a mi mateixa observant objectes quotidians -eines, mobles, peces de roba…-, contemplant edificis o visitant museus, i pensant en les persones que els van crear o construir i els anys o segles que fa que ja no són entre nosaltres i, malgrat tot, la seva obra perdura. De vegades aquests pensaments em provoquen una emoció immensa i profunda. Ara us explicaré un secret: dignifico i conservo la memòria del meu pare, alhora que sento la seva presència al meu costat, quan treballo al jardí amb una eina seva, o amb algunes de les seves peces de roba que hem conservat i encara usem, o quan faig alguna activitat que a ell el feia especialment feliç. El que vull dir amb tot això és que no és tan determinant la manera que cadascú de nosaltres té d’enriquir i fer créixer els seus valors com a persona sinó que el que és vertaderament valuós és el fet de fer-ho, de sentir, d’emocionar-nos, de viure en present cada instant de les nostres vides. I, sobretot, saber que no som tan importants com per creure que podem viure sols sense necessitar de ningú, que serem eterns o que som únics i que, per tant, no devem res als altres, perquè ara estem aprenent que les nostres vides i la nostra societat són molt fràgils.

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close