elsot.cat Les notícies digitals de Sant Quirze
La gran proliferació de personatges amb poders per curar mals o amb facultats per endevinar el que passarà es podria atribuir a la ignorància i a la desesperació. Quin és l’ésser humà que, angoixat per la necessitat de trobar un remei a la seva greu situació o que, una vegada sentenciat i desnonat per la medicina legal, no intenta trobar una solució al seu fatal problema? Aquest estat de desesperació és el que aprofiten alguns desvergonyits per fer negoci. Aquest és el seu fer, tot acceptant que en alguns casos n’hi ha que podrien actuar de bona fe.
El mes de gener del 2005 van ser detinguts, a Sabadell, els membres d’una banda que havia aconseguit estafar grans quantitats de diners, tant a la nostra ciutat com a altres poblacions. Havien propagat anuncis en els quals oferien els seus serveis com a curanderos, sanadors, santeros i vidents, amb capacitat per resoldre problemes sentimentals i personals, guarir malalties físiques i trastorns greus de la salut, depressions o mals d’ull i altres patiments, tot a canvi d’importants sumes.
El volum del frau no es va poder quantificar del tot, ja que moltes víctimes no havien presentat denúncia, per vergonya, o per por de les desgràcies que els estafadors els van vaticinar. Els estafadors abusaven de la situació de desesperació de les persones que responien als anuncis, als quals auguraven desgràcies com la mort d’éssers estimats o l’aparició de malalties greus si abandonaven el tractament emprès. Les víctimes havien de pagar en funció de la seva capacitat econòmica. Els estafadors els aconsellaven fins i tot demanar crèdits bancaris o els exigien joies o altres objectes de valor en el cas que no poguessin aportar diners.
Si aquesta banda, formada per delinqüents brasilers, va arribar a Sabadell a inicis del segle XXI, cent deu anys abans, a finals del segle XIX, una altra banda ja havia fet estralls a la nostra ciutat. Sota l’aparença de ser un personatge de l’Oest americà, Mister Sequah era la creació de l’anglès de Yorkshire William Henry Hartley. L’èxit aconseguit pels seus productes —abeuratges i ungüents— el va fer ampliar el negoci de tal manera que aquell Mister Sequah que ensarronava els sabadellencs l’any 1896 no era un espècimen únic, n’hi havia vint-i-dos més iguals que ell, escampats per tot arreu, des d’Anglaterra fins a Mallorca.
Quan Mister Sequah arribava a la ciutat acompanyat de tota la parafernàlia que el rodejava, una multitud curiosa l’esperava. El seu carruatge pintat, la seva banda de música i el seu seguici d’assistents vestits de vaquers i d’indis feien un espectacle inusual. A més, les seves exhibicions d’odontologia ràpida feien que, fins i tot, els membres més incrèduls de l’audiència l’aclamessin de debò.
Marian Burguès escriu a Sabadell del meu record:
“Mentre arrencava queixals, la xaranga feia un soroll que no deixava sentir els gemecs dels que pujaven al cotxe. El que més suggestionava els senzills veïns de la vila era el llum elèctric que portava al front per veure quin queixal tenia d’arrencar. També contribuïa a fer-lo simpàtic l’intèrpret cego, el qual anava traduint, sempre amb el mateix to i que començava amb la consabuda frase de: -El senyor diu…
El primer dia, als dolorosos que pujaven al cotxe perquè els curés el dolor, els trencà els bastons abans de començar la cura. La beguda i de seguit unes fregues amb oli de Sequah fetes amb la traça d’un massatgista i, de calent en calent, els feia ballar com si res no tinguessin”.
Com és de suposar, les cures de Mister Sequah no van ser tan miraculoses i les seves medicines no van tenir els efectes promesos. Tot aquell muntatge no va passar de ser un espectacle i, a sobre, els coixos i els impedits van haver de comprar-se crosses i bastons nous. L’estat del seu mal o lesió era igual o pitjor que el d’abans.
En el seu llibre, Marian Burguès també parla dels curanderos autòctons i els dels pobles veïns, com el Tombarella de Ripollet, un tinent d’alcalde que es deia Manuel Valls i Morera, famós com a curandero, que així pronunciava un discurs a la Casa de l’Ajuntament com reduïa una doble fractura o proporcionava beuratges a un innocent vilatà. Era tan poca-solta el que donava per curar greus malalties, que per tan absurd es veu que tenia devots. A Sabadell hi tenia la millor clientela. De mitja pesseta en amunt donaven el que els semblava. Arribà a un extrem la seva impudícia, que els feia portar una moneda d’or de les més velles, per fer aigua d’or per al malalt. Es va fer propietari d’un rengle de cases.
A Sabadell també hi havia el Xoi, un tavernari al qual l’os de l’esquena li feia mal per treballar i que amb l’aigua d’escarola, que receptava a bell ull, també es va fer propietari. Curava els mals esperits de les dones i carregava totes les que podia. Endevinava les malalties amb un conill, després amb una gallina negra. També feia ballar el sedàs.
L’Antonio, manyà d’ofici, va saber pel curandero de Cerdanyola que les seves mans tenien energia i poders per curar. S’hi va dedicar i va ser conegut com el ‘bruixot’
Tiradores de cartes, adormidores, mèdiums, capellans que feien ungüents per curar panadissos i fabricaven depuratius, i frares exclaustrats, saberuts per haver estat frares, res d’això no mancava a Sabadell.
La Sonàmbula de les cases del Sec, que era la dona d’un ataconador, va fer una fortuna que molts amb la seva indústria voldrien arribar a assolir. La Sonàmbula era la curandera dels rics. Cada consulta deu rals; en aquell temps que deu rals era el jornal d’un home. Tenia una ampolla d’aigua damunt d’una tauleta, i en la boca de l’ampolla una creu de fusta. Ella mirant a dins de l’ampolla, dormint, veia el que es consultava. Hi havia qui consultava un rengle de coses i, mira, deu rals cada una fan tant i tant. El saló de rebre era molt elegant i a la sala d’operacions hi havia tot el confort: bones cadires, sofà, quadros, cortinatges i catifa fina.
El curandero de Sans, el senyor Nicasi Maria Unciti, venia sovint a Sabadell i feia anar drets els coixos i donava vista als orbs. Els adeptes havien de renunciar a beure vi i licors i a no menjar pomes ni conill. De bon matí els nicasistes es rentaven nusos de pèl a pèl amb aigua magnetitzada i després se n’atipaven fins que, ple el païdor, la retornaven en un vòmit.
Després de mitjan segle XX es coneixia l’existència de l’adormidora del carrer de Lepant; de la Maria de les Laietes de Sant Quirze, que tirava les cartes, i de la Maria de la Plaça, també de Sant Quirze, que curava de naigat i els mals d’ull. Cap d’elles es va fer rica. Només demanaven la voluntat a canvi de les seves habilitats. Més tard també gaudia de molta fama el curandero de Cerdanyola, tan conegut que sempre hi havia cua al seu consultori. Un aprenent seu va ser l’Antonio, un manyà que també tenia poders i va ser conegut com el bruixot.
Un personatge entranyable era el Mingu, que curava d’espatllat la gent del barri. Per saber fins on arribava el grau d’espatllament, feia seure l’interfecte en una cadira, amb l’esquena ben dreta i les cames ben perpendiculars. Tot seguit li alçava els braços ben enlaire, i els dits també. La diferència d’alçada entre les puntes dels dits índex de cada mà assenyalava la gravetat del problema.
El Mingu es posava a fer la seva feina estirant-li ben amunt els braços, fent molta força, primer prement-lo pels canells i després pels dits, un per un. Sempre en sentit vertical i amunt. A continuació, el mateix en sentit horitzontal, el braç dret cap a la dreta pròpia i l’esquerra cap a l’esquerra. Si era necessari, el Mingu posava el seu genoll sota l’aixella del pacient per poder fer més força. Un moment estel·lar venia quan l’afectat s’havia de sostenir penjat per les mans a la part superior d’una porta. Aleshores les cases de Sabadell, angleses o no, tenien els sostres molt alts i, per tant, les portes també ho eren. S’hi havia d’estar, ben bé, un quart d’hora o vint minuts. Mentrestant, el Mingu li estirava, pels peus, les cames avall. Primer una i després l’altra, naturalment.
El plat fort i, segurament, el punt culminant venia quan l’espatllat aixecava els braços i el Mingu l’abraçava pel darrere prement-lo fortament pel pit. En aquella posició intentava alçar-lo a sotragades, a cada una se sentien cruixir els ossos fins al catacrec final, que indicava que ja s’havia posat tot a lloc. A continuació, es repetia la prova de la cadira i els dits índexs arribaven exactament a la mateixa alçada. Problema solucionat. El Mingu mai en va cobrar ni cinc per fer aquesta feina.
La Ció, nascuda el 1872, besàvia d’aquest relator i usuària de la cultura popular pròpia de la seva època, creia que no hi havia cap malaltia del cos que no es pogués curar amb farigola, camamilla, romaní, marialluïsa, cua de cavall, menta, ortiga, eucaliptus, til·la, saüc o llet de burra, i que les malalties de l’ànima només les podia guarir la Divina Providència, per tant, els curanderos i vidents sobraven. No eren necessaris. Mai hi va creure.
Jaume Barberà
