elsot.cat Les notícies digitals de Sant Quirze
Desprès d’un dissabte màgic, vull escriure unes paraules d’agraïment a totes les persones que m’han mostrat el seu afecte i estima. Ho volia fer amb un post al Facebook, però prefereixo escriure un article.
El meu agraïment més sincer a l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, des de l’Elisabeth als regidors i regidores, tècnics, comunicació i els companys de les brigades de medi ambient i la brigada d’obres que sempre hi són, els conec a gairebé tots i sempre que em trobem parlem o em saluden des les seves camionetes.
El meu agraïment als missatges de les xarxes socials dels centenars de persones que m’han escrit, els voldria respondre un a un però passaria hores.
El meu agraïment a en Jordi Calvís, que tot i les seves dificultats de mobilitat estava a la plaça el dissabte i el dijous a la Patronal…amb el seu Ferrari elèctric …és una broma que l’hi faig, bé a casa també té un Dragon Khan! (la cadira per pujar a les diferents plantes de casa seva).
I un dels principals motius que m’han portat a fer aquest escrit, és pels nostres avis i àvies. Són gent que han passat al llarg de la seva vida moltes dificultats i només a faltat aquesta maleïda pandèmia, que molts no han superat. Un any i encara seguim amb la por d’aquesta malaltia que s’està emportant també una part de la nostra vida i la vida que els queda a la nostra gent gran.
Gràcies infinites a la meva mare, gairebé no surt de casa, i gràcies de tot cor a en Josep Sos. El dia abans, la seva filla el va fer sortir per la finestra de casa seva, vaig explicar-li que el dissabte em lliuraven el premi Mussol. I va dir “vindré”.
I si senyor, el dissabte a les 6 en punt en Pepitu Sos i la seva esposa Ramona estaven a la plaça Anselm Clavé. Vaig sentir una alegria immensa al veure’l, jo sé que no surt de casa i té molta dificultat per caminar, però màgicament va complir la seva paraula. Per mi va ser una injecció d’adrenalina per continuar treballant pel poble i una lliçó d’esperança, de què quan caus et pots tornar a aixecar com l’au Fènix. Ell amb els seus 94 anys estava allà, l’únic esportista que queda dels “siete machos”, el primer equip d’handbol de Sant Quirze abans de fundar-se el Club l’Handbol Sant Quirze, un lluitador, també va ser boxejador i com en Rocky Balboa és va tornar a aixecar per veure’m a mi. Realment tot un honor.
La gent gran sempre hi són i tenim molt a aprendre d’ells
Mil gràcies, poble de Sant Quirze!
